El cavaller sent veus / I

Combat cos a cos, sí. La violència torna cap a qui l'exerceix, sí.

Ja no sóc capaç de perdre'm per Barcelona, però sí que puc fer-ho pel record de Barcelona, un record manufacturat, escatat amb ull d'orfebre, amb ull de Nissen Piczenik pulint coralls, arrodonint-los i imaginant-se com de bé quedaran enfilats els més petits als extrems i els més grossos al centre, tan regulars, envoltant el coll de les noies a l'estiu. Aquest record, però, és una amalgama de fragments de diferents evocacions del record i, fins i tot, de records dels instants en què he evocat aquells records.

- Truca'm. No hi estàs mai tants dies sense trucar-me- deu ser l'Àgata qui parla ara-. Si no necessites parlar amb mi, és que la cosa és pitjor del que em pensava. Per què, qui tens a part de mi, Isaac? Tan greu és? Ja saps que el combat cos a cos no és la teva especialitat. Truca'm.

Això ho va dir l'Àgata. Sempre que la sento la veu de l'Àgata, penso instintivament en ella el dia que la vaig conèixer. No recordo què va dir, però s'imposa la imatge d'un gest determinat de la comissura dels llavis al parlar, que no estic massa segur que li hagi vist mai però en la imatge que s'imposa és inequívoc. Es mouen tromoloses, incontrolades, amb total despreocupació pels llavis. El gest ho és tot. Seu a un bar del carrer Mozart, amb l'Iris i el Simó, que monopolitza la conversa com sempre però em permet mirar-lo només a ell. La mirada controlada. A les mans, la cervesa. Ocupades. La sensació que ho embolcalla tot, o més ben dit, que ho comprimeix tot, és la de l'allò irremeiable, de no ser a temps de defugir-ho perquè ja no està en les meves mans. "Els barcelonins us estimeu el sentiment de culpa, és consubstancial a vosaltres." Sí, algú ho deixa anar. Ressona al meu cap amb accent mallorquí, per tant deu ser l'Iris.

Amb el Simó, sols cap a casa, passem per Sant Felip Neri. Dos borratxos es barallen poc destres, amb poques ganes. El Simó em fa un senyal amb el cap animant-me a intervenir-hi. Passo la mà pels forats de la metralla italiana, els acaricio com si fossin ferides, després premo fort amb el polze. Em miro el tou del dit, que està brut i camino sense pensar en res.

L'ànima de la força / Star Wars Episodi VII: The force awakens

No sóc un gran admirador de la saga Star Wars, però sí que sóc pres d'un mite inoculat pels meus progenitors quan era un nen i per les meves filles ara que sóc pare. El fet que allò estrictament cinematogràfic de la saga no m'hagi dit mai gran cosa no em deslliga, per tant, de la convivència amb una mitologia que per raons generacionals m'he empassat amb patates. El mateix mite que fa que Rey (Daisy Ridley) s'exclami quan Han Solo li parla de Luke Skywalker.

Ha estat sorprenent, en positiu, per diverses raons, el visionat de The force awakens. El tractament autoconscient del mite i Daisy Ridley. Daisy Ridley i el tractament autoconscient del mite. El setè episodi de la saga pren consciència de sí mateix amb subtilesa, amb subtilesa Disney, però amb subtilesa, amb picades d'ull que lluny de ser ofensives per l'espectador, alliberen emoció continguda i reivindiquen la reflexió necessària després del desastre de la segona trilogia. Han Solo diu a Chewbacca: "Chewe, we're back home", això sí que és casa nostra Chewe, això sí que és Empire strikes back, oblidem-nos del malson i mirem endavant. Tot en The force awakens convida a mirar endavant. Maz Kanata li explica a Rey que el seu origen ha de buscar-lo en el futur no en el passat, potser perquè el mite és incopsable en la seva totalitat. Rey busca el mite que, probablement, també és el seu origen, però és una missió impossible perquè el passat només el coneixem fragmentat, en forma de record, sovint, de record d'algú altre. Sobre Rey descansa la pel·lícula, i té prou solidesa com a personatge perquè hi descansi també el desenllaç de la saga. Daisy Ridley té la força per assumir l'acció, el drama i la profunditat, el misticisme del personatge.

JJ Abrams pren impuls a partir de la part més fosca de Empire strikes back i proposa una refundació del mite que ha de dur-se a terme en la Naturalesa, en el desert que tant recorda Lawrence d'Aràbia, a boscos shakespearians... The force awakens és una pel·lícula pensada narrativament per al 3D, si no hagués estat així, el guió hagués estat un altre i l'estil en la direcció també. L'espectador comparteix amb Rey i fins i tot amb Finn (John Boyega) la seva mirada expectant, ingènua. Ells dos també són espectadors del mite, són nosaltres, i per això cal que ens sentim immersos en la història i en l'estat d'ànim dels protagonistes.

Abrams ha insuflat vida al què algú havia convertit només en mercadotècnia. Bones notícies per a la força.

Kindness/Rei Lear, de William Shakespeare, al Teatre Lliure

El teatre és un misteri. Per què un filet de veu de la Núria Espert retrona i punxa tan intens? No ho sé, però n'he estat testimoni. I, d'altra banda, existeix la bondat en la nostra espècie, aquella kindness de què parla el bufó de Lear i que esdevé la recerca misteriosa de molts dels personatges de l'obra? No ho sé tampoc. 

El de Lluís Pasqual al Lliure és un Rei Lear introspectiu despullat de solemnitat per deixar en evidència el transcendental. D'aquesta manera, Pasqual deixa al garbell el sentimentalisme potencial que podria fer acte d'aparició i cobrir l'essencial amb una pàtina melosa que ho enfarfegaria tot. I aquest essencial és la necessitat d'afrontar la possibilitat que no existeixi la bondat o que no sapiguem exactament en què consisteix, i és en això en el què posa el seu afany el director. Una escenografia mínima que ho deixa tot en les mans de la posada en escena i en la feina dels actors i les actrius. En aquest sentit és tan important la manera de dir gens afectada dels personatges, sense aquella cantarella sovint tan molesta. El dir dels personatges ens incomoda perquè ens parla de tu, ens parla de nosaltres, en un idioma que entenem, de vegades fins i tot ens obliga a retirar la mirada mig avergonyits. En el dir dels personatges hi ha tota la veritat del text, la confrontació amb nosaltres mateixos, el mirall del qual no podem/hem d'escapar.

Excel·lents Julio Manrique (Edgard), Laura Conejero (Regan) o Míriam Iscla (Goneril). Sobre Núria Espert no sé què dir-ne, és un misteri, el misteri del teatre que ens ho fa veure tot tan clar. El seu filet de veu aboca llum i ens sembla estar assistint a quelcom molt important a allò que hem estat esperant durant tant de temps. La mirada de Shakespeare llençada al segle XXI amb destresa i mala llet.

Rei Lear, de William Shakespeare, dirigida per Lluís Pasqual al Teatre Lliure

Parole, parole, parole...

I què passa amb allò que no diem? Fins a quin punt som responsables de les conseqüències que té no haver dit el què no diem? Ens exculpa el fet de no dir el què pensem? Què ens diferencia, si callem, dels qui ho diuen, sigui quina sigui la seva intenció? Quin no és el poder d'allò que no diem però que, en canvi, ressona o, més ben dit, retrona amb tanta o més potència que el què sí que diem? Quin poder li hem atorgat al llenguatge, a la parla, que el fet de renunciar-hi ens deslliura de tots els mals? Què ho fa que puguem dormir tranquils amb els nostres pensaments però no amb les nostres paraules? Tan mesquins som? Existeix allò que no diem?

Perogrullo, Confessions. 900 a. C.

Penombra / Història de la meva mort, d'Albert Serra

L'obra d'Albert Serra no precisa que li busquem una tradició o una filiació determinada, té autonomia i funciona, malgrat tot. Les seves pel·lícules són l'evidència de les possibilitats de crear quelcom significatiu sense diners, sense estrelles i sense trucs. Sense subratllats emfàtics, Història de la meva mort explica la història de dos móns confrontats, la llum i l'obscur, el segle XVIII i el XIX, Casanova i Dràcula. Tal i com ja ho va fer a Honor de cavalleria i a El cant dels ocells, Serra s'endinsa en la mitologia per explica la Història. En aquest cas, dos mites cultes i populars a l'hora (el de Giacomo Casanova i el del Comte Dràcula) que han de representar allò de racional i també jovial, que decau i és a punt de ser substituït pel sinistre.

El què converteix en important el cinema d'Albert Serra és la renúncia a l'encorsetament a què sotmet un argument, una història massa trabada, que impedeix la transmissió d'una idea de món i empeny l'espectador a deixar-se portar pels girs de la trama o per la resolució dels conflictes. Serra prefereix posar el focus en els moments aparentment anodins de la vida dels seus personatges, no en l'excepcionalitat de les seves vides, sinó en allò que els iguala a nosaltres, perquè de qui parla Serra és de nosaltres. Cada minut de la pel·lícula està farcida de veritat tot i l'artifici, del qual el director n'és tan conscient que l'ha assumit, l'ha buidat de retòrica fins a quedar-ne alguna cosa molt propera a la bellesa i a la veritat.

La veu de la tragèdia / Edipo Rey, al Teatre Lliure

Èdip rey és un avenc immesurable al qual ens hi seguim abocant amb la seguretat que n'extraurem, com si d'una mina es tractés, troballes que romanien ocultes, i amb la certesa, a la vegada, que algunes seguiran enterrades esperant el seu moment. El text de Sòfocles és un exercici de concisió narrativa per aprofundir sense pietat en l'essencial de l'allò humà. Èdip voldrà conèixer l'horror empès per la por a fer mal inconscientment, sense saber que el fa. I és precisament en aquest, l'eix al voltant del qual el director, Alfredo Sanzol, organitza la seva posada en escena. El desig indefugible de veritat per part d'Èdip, la por de Tiresias de Dir, conscient que el poder d'allò que li exigeixen que Digui serà irremeiablement catastròfic.

L'Èdip de Sanzol transcorre entorn a una taula parada, una sobretaula probablement, amb els cinc actors asseguts durant gairebé tota la representació. L'estatisme de la proposta posa tot el pes en el text i en el dir dels actors. I aleshores, pensem en Artaud: "...que las palabras sean oídas como elementos sonoros y no por lo que gramaticalmente quieren expresar, que se las perciba como movimiento, y que esos mismos movimientos se asimilen a otros movimientos directos, simples comunes a todas las circunstancias de la vida; y he aquí que entonces el lenguaje de la literatura se reconstituye, y revive." Els diàlegs són més etzibats que dits (potser en excés) amb ràbia, sense pauses, amb poc més d'una hora, el text ha estat dit, i les paraules hauran ressonat igual que fa vint-i-quatre segles perquè l'Èdip és una busca constant de la llum, de la veritat, de l'horror del qual, paradoxalment, n'havia fugit al marxar de Corint. Les veus primigènies que Artaud demanava que esdevinguessin moviments ens mostren gràcies a Paco Déniz, Elena González, Natalia Hernández, Juan Antonio Lumbreras y Eva Trancón, que la tragèdia sofocliana és no tant la disputa entre el destí i la voluntat, com la recerca inconscient de la foscor dels homes, de la mort.

Lumbreras és un Èdip obstinat a resoldre els problemes de la comunitat, enrabiat, que dóna cops a la taula, s'agita perquè no sap. Convincent Paco Déniz en el paper de Creont, enèrgic i atemperat, segons el què demana la història. Rodó el Tiresias d'Eva Trancón amb el to ajustadíssim que precisa un personatge tan complex que reserva les veritats, coneixedor del seu poder destructor.

Alfredo Sanzol ens explica un Èdip a la manera d'una investigació que acabarà restituint una identitat que enganxa l'espectador que se sent atret per un heroi responsable i innocent a la vegada en un joc que no controla però que pateix, que potser és el moll de l'òs de l'allò tràgic.


Edipo Rey de Sòfocles, versió i direcció d'Alfredo Sanzol. Cía. Teatro de la Ciudad. Al Teatre Lliure de Montjuïc.

Juan Benet, sobre l'argument

Respecto al influjo de la intriga en una narración, me atrevo a decir que en general la marca demasiado, le resta libertad, la convierte en género. La intriga se alimenta de sí misma, determina todas las páginas y casi todos los párrafos, es reacia a las intrusiones que aparten la atención del enredo y exige una escritura dinámica y un tanto simple, puesta al servicio de un propósito muy definido. Se puede decir que en la narración de intriga lo no leído es lo que tira de la lectura y el placer de ésta es devorado por el ansia de resolver el enigma. Es como comer para saciar el hambre, y por tanto crea un género para personas literariamente hambrientas e indigentes.

JUAN BENET, Ensayos de incertidumbre, Debolsillo, 2012, Barcelona, págs. 504 y 505

The Guardian escull els millors llibres de l'any

Com cada any, s'ha publicat ja al diari The Guardian, la llista que encarreguen a escriptors anglesos en què aquests escullen els que han estat, al seu parè, els millors llibres. Ho han fet amb dues parts: Primera part i Segona part .