L'ànima de la força / Star Wars Episodi VII: The force awakens

No sóc un gran admirador de la saga Star Wars, però sí que sóc pres d'un mite inoculat pels meus progenitors quan era un nen i per les meves filles ara que sóc pare. El fet que allò estrictament cinematogràfic de la saga no m'hagi dit mai gran cosa no em deslliga, per tant, de la convivència amb una mitologia que per raons generacionals m'he empassat amb patates. El mateix mite que fa que Rey (Daisy Ridley) s'exclami quan Han Solo li parla de Luke Skywalker.

Ha estat sorprenent, en positiu, per diverses raons, el visionat de The force awakens. El tractament autoconscient del mite i Daisy Ridley. Daisy Ridley i el tractament autoconscient del mite. El setè episodi de la saga pren consciència de sí mateix amb subtilesa, amb subtilesa Disney, però amb subtilesa, amb picades d'ull que lluny de ser ofensives per l'espectador, alliberen emoció continguda i reivindiquen la reflexió necessària després del desastre de la segona trilogia. Han Solo diu a Chewbacca: "Chewe, we're back home", això sí que és casa nostra Chewe, això sí que és Empire strikes back, oblidem-nos del malson i mirem endavant. Tot en The force awakens convida a mirar endavant. Maz Kanata li explica a Rey que el seu origen ha de buscar-lo en el futur no en el passat, potser perquè el mite és incopsable en la seva totalitat. Rey busca el mite que, probablement, també és el seu origen, però és una missió impossible perquè el passat només el coneixem fragmentat, en forma de record, sovint, de record d'algú altre. Sobre Rey descansa la pel·lícula, i té prou solidesa com a personatge perquè hi descansi també el desenllaç de la saga. Daisy Ridley té la força per assumir l'acció, el drama i la profunditat, el misticisme del personatge.

JJ Abrams pren impuls a partir de la part més fosca de Empire strikes back i proposa una refundació del mite que ha de dur-se a terme en la Naturalesa, en el desert que tant recorda Lawrence d'Aràbia, a boscos shakespearians... The force awakens és una pel·lícula pensada narrativament per al 3D, si no hagués estat així, el guió hagués estat un altre i l'estil en la direcció també. L'espectador comparteix amb Rey i fins i tot amb Finn (John Boyega) la seva mirada expectant, ingènua. Ells dos també són espectadors del mite, són nosaltres, i per això cal que ens sentim immersos en la història i en l'estat d'ànim dels protagonistes.

Abrams ha insuflat vida al què algú havia convertit només en mercadotècnia. Bones notícies per a la força.