Timó d’Atenes, de William Shakespeare. Profunditat de camp

Shakespeare ha vist i ha pensat coses per nosaltres amb tanta clarividència que la seva constatació en la nostra experiència vital ens pertany ja només parcialment, perquè ha estat ell qui les ha fixat, qui les ha desenterbolit, i han aflorat per sempre més. L’escorcoll minuciós de les consciències de les grans obres shakespirianes encara provoquen calfreds als lectors per la seva exactitud i lucidesa, perquè són miralls d’una honestedat radical i insubornable. Timó d’Atenes (1607), d’autoria confusa, un text potser incomplet, no penetra amb tant deler en les ànimes dels seus personatges como ho fa Ricard III, Macbeth o Hamlet, i la bastida argumental és, tal vegada, poc robusta. De la mateixa manera, els dilemes morals que planteja no inquieten el lector amb la intensitat de les obres de què parlàvem abans, potser perquè hi trobem menys arestes i menys giragonses on enfrontar-nos amb les nostres pròpies contradiccions.

La companyia La Brutal, fundada per David Selvas (i director de l’obra), ara ja amb la complicitat de Julio Manrique i Cristina Genebat, ha dut el muntatge del seu Timó d’Atenes a la Biblioteca de Catalunya, i ha expremut el text fins el moll de l’os i amb les gotetes essencials recollides han armat una posada en escena enèrgica que inclina la balança cap a la part més trágica de l’assumpte. Selvas se serveix d’elements afins al teatre rigolià (micros de peu, Nick Drake, ambients discotequers, càmeres lentes, pantalles…) gairebé sempre amb càrrega semàntica o expressiva evident. El Timó d’Atenes de La Brutal, a més de mostrar-nos els fils indestructibles que tenallen poder, diners i hipocresia, posa l’ull en un tema universal, l’orgull. El Timó de Selvas no és un home amb una única dimensió. No el defineix només la bonhomia, la generositat i la innocència. La supèrbia de què acusa el filòsof Apeman en la primera part de l’obra, emergeix de dins seu quan s’adona que no en té d’amics, que allò de què ell es vanagloriava era una comèdia. La seva riquesa era la gent que l’envoltava, i Selvas dibuixa un Timó que es nega a afrontar la soledat. Prefereix viure entre la immundícia, entre les runes de les falses amistats, interessades. Però la subtilesa d’un magnífic Julio Manrique sembla insinuar la figura d’un Timó que mig intuïa els fonaments feblíssims de relacions frívoles i intranscendents.

Però la gran virtut del muntatge de Selvas és l’aprofitament exemplar d’un espai tan singular com el de la Biblioteca de Catalunya. L’estructura allargada de l’escenari permet jugar amb la profunditat de camp, i en més d’una ocasió, de manera habilidíssima i gràcies a una excel·lent direcció d’actors, l’espectador veu dues o tres situacions dramàtiques diferents a l’hora.

Timó renuncia a la brutícia i a la idiòcia de la seva societat, i La Brutal ens el llença a sobre segles després per recordar-nos que la plaça Sintagma d’Atenes és plena de porqueria encara.