domingo, 23 de noviembre de 2014

Cerques


Jean-Pierre i Luc Dardenne repiquen quan treballen, i la seva feina és el cinema. La seva filmografia és insistent i insubornable, com ho era la de Straub i Huillet. És un cinema sobre gent que treballa, o més ben dit encara, un cinema de gent a qui es veu treballant, la qual cosa per sí sola situa l’obra dels belgues a l’extrarradi de la indústria. A Rosetta (1999) o a Le fils (2002), el treball, com a activitat humana, que pot integrar o alienar d’igual manera, ja era la matèria primera que feien servir els cineastes per fer cine.

De fet, la Sandra (Marion Cotillard) de Deux jours, une nuit, l'última pel·lícula dels germans Dardenne, s’emparenta amb la protagonista de Rosetta, i com ella pateix una depressió després de perdre una feina. Haver-s’hi de tornar a enfrontar li suposa tornar a quedar al marge. I aquesta marginalitat la veiem reflexada en els ulls dels companys de feina del personatge de Sandra, als qui ha de demanar que votin a favor que es quedi a l’empresa, el que implica, alhora, renunciar a una paga extra. Els treballadors reben la protagonista en la seva peregrinació, però no la conviden a entrar a casa, es queda fora, exclosa. Tal i com ja passava a Le Gamin au vélo (El nen de la bicicleta, 2011), els Dardenne obren una escletxa per on hi entra un bri d’optimisme molt car de veure en les seves pel·lícules anteriors. Però, així com el Cyril de Le Gamin au vélo assoleix la integració a partir de l’emplenament del buit que deixava l’absència del pare, la Sandra de Deux jours, une nuit, assumeix que l’única manera de restituir-se com a Persona en la comunitat passa per plantar cara al poderós, i per l’honestedat radical, imprescindible per no deixar de ser un mateix.

Però els personatges de Deux jours, une nuit, són, tot i així, molt dardennians. Com en gairebé totes les seves pel·lícules, els seus personatges caminen, caminen ràpid, i, molt sovint, corren. Perquè busquen. I els apressa l’angoixa provocada o bé per una absència (Le file, Le Gamin au vélo) o bé per l’amenaça de l’atur. En tots dos casos, aquesta angoixa condueix els personatges a la marginalitat que els desposseeix d’una identitat a través d’un cruel procés de menysteniment. Els personatges dels belgues apel·len l’espectador, repiquen per tornar a ser. Alhora, els Dardenne no ens peguen tant dur a l’estómac com altres vegades, però se’ns fan cada cop més necessaris.



miércoles, 19 de noviembre de 2014

Microrrelats petitíssims


Els microrrelats que trobareu a continuació, van ésser escrits en forma de tuit durant els últims mesos de 2013, com un exercici diari a mig camí entre l'entreteniment i la voluntat de fer literatura.


Més tard va saber que, just abans de caure, la dona havia aclucat els ulls per no tenir malsons. Com no, va fingir que passava pàgina.


.........................................................................................

Quan va trobar-se en un segon pla de la foto antiga, va entendre esporuguit que Ella sempre estaria al seu costat.


.........................................................................................


S'ajeu a un banc davant del Fòrum i pren consciència de la seva incapacitat per bellugar-se. I pensa que mai s'havia sentit tan bé.

                                     .........................................................................................



Va jugar com quan era un nen i atorgava atributs humans a les coses. Però era tard i havia oblidat com saltar-se les normes.


.........................................................................................


Ella tiba el llençol i li destapa l'esquena. La tele és encesa:
- Què t'agradaria ser?
- Tot el que sempre has odiat.
Ell es lleva.


.........................................................................................


Imaginem-nos l'escriptor, ensimismat, que mira el seu reflex a la finestra. Mirem com encén l'ordinador i ajorna, de nou, el seu suïcidi.


.........................................................................................


Hi ha una dona de carns toves que jeu nua, i reflexa una boca entreoberta, somriures displicents i una camisa marró.


.........................................................................................


Com és que sóc sol al sofà i surto a la tele fent gestos estranys que no m'he vist fer mai? O ets tu? Sí... Ets tu.


.........................................................................................


Quins escarafalls l'esgarriacries que no se'n surt quan prova de fer callar les bèsties que anuncien que sí, que la bellesa serà convulsa.


.........................................................................................


Ara la veiem vestir-se amb la seguretat de qui ha après a no fer-se preguntes. Un calfred inesperat . La finestra és entreoberta.


.........................................................................................


Amb un filet de veu xiuxiuejo quatre mots que han estat dits milions de vegades, i en aquest ordre. En canvi tenen quelcom de revelació.


.........................................................................................


Tu, Diable, hi has estat sempre aquí. M'ets familiar, una presència agradable i necessària. Ja no intimides, ets benvingut.


.........................................................................................


El passatger que seia sol al primer vagó, va decidir baixar on ho feia sempre per por que no li passés el que li passava sempre.


.........................................................................................


Èdip es mira l'esfinx amb suficiència perquè trepitja els cadàvers dels qui l'han precedit. Ella ho sap, ell ho sap.


.........................................................................................


Em capbusso i miro d'esbrinar si el que sento ho sento de debò. Alguna cosa em frega el clatell. M'arrauleixo i tot és silenci.


.........................................................................................


Va observar-la com ho havia fet moltes vegades. Però un gest desconegut per ell fins aleshores va fer-li pensar que res seria el mateix.


.........................................................................................


Va buidar el carregador sobre la taula per jugar amb les bales. Les empenyia amb el dit perquè el dring l'ajudava a oblidar el futur.


.........................................................................................


Just abans d'acomiadar els clients els feia una foto per assegurar-se d'oblidar-los per sempre.


.........................................................................................


En aquell moment vaig entendre-ho tot, però només va ser un moment.


.........................................................................................


El brunzit de la ciutat va estremir-lo com ho havia fet el gemec del nen a qui pegava el dia que el va besar.


.........................................................................................


Cansat de veure les mateixes cares, va voler canviar de rutina. Està gairebé convençut que se'n sortirà.


.........................................................................................


El llogarret misteriós va ser-ho menys quan va sentir-se dir amb veu alta "llogarret misteriós".


......................................................................................


Escric perquè no tinc permís d'armes.

.........................................................................................


Va fer un gest com d'aixecar-se, però s'ho repensà. Mirava de no separar les parpelles. Tornar a somiar aquell malson era irresistible.


.........................................................................................


Hi ha dies que són  tous, que arriben oscil lants i no marxen. Se t'arrapen i no et deixen respirar.


.........................................................................................


_ Quan s'ha fet tan tard?
_ No ho sé.
_ Què fem?
_ Tinc tanta son...
La mà d'ella a la cama d'ell, l'atura.
_ Anem al llit_ va dir ella.


.........................................................................................


Una dona travessa el carrer. La persiana amunt xerrica escandalosa. El cel, blau. Avui no em mullaré.
I res més.

.........................................................................................


Hi ha una dona que mira al cel com si el veiés per primer cop. L'aviador s'hi fixa i lamenta no tocar de peus a terra.


.........................................................................................


Dues germanes es retroben. L'una plora. L'altra no sap per què no s'entendreix. Li vibra el mòbil i el pessigolleig l'alleuja.



.........................................................................................


El cop sec van sentir-lo tots els convidats. Ell va decidir-se a entrar a la cuina. El que va veure era terrible. Terrible, de veritat.


.........................................................................................

El nen fa hores que seu a la plaça. Una ventada li fa plorar els ulls. S'eixuga una llàgrima amb el dit petit i migsomriu. Se sent gran.


.........................................................................................

Va llençar la maleta pel balcó, però ella seguia allà.


.........................................................................................


La mestra va començar a seure entre els alumnes davant l'estupefacció d'aquests. Avui ja ha agafat el ritme, els companys l'ajuden tant.



.........................................................................................


Despulla la cuixa... Arremanga la calça... Nota uns dits experimentats que pessiguen la natja i... 
- Au!
Injecció de gammaglobulina!


.........................................................................................


Va tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Però ara ja en coneixia les conseqüències, i això el feia sentir-se poderós.



.........................................................................................


L'exhibicionista va penjar la gavardina a l'armari, i al mirar-se els mocasins s'adonà que duia calçotets. Potser era hora de deixar-ho.


.........................................................................................


Va nedar dos mil metres per pensar. I va pensar en per què havia de nedar per pensar. I nedava...



.........................................................................................


Va saber que es feia gran quan va aprendre a fer -se sol el nus de l'estómac.


.........................................................................................


-Ja no ets una bona persona.

-Qui?

-Tu.

-Jo.


.........................................................................................


Quan va veure el seu reflex posant-se l'arracada li va semblar que els últims quaranta anys havien passat en un segon.


.........................................................................................


El pressumpte innocent va ser condemnat a ser lliure per força. Ara haurà de pensar per sí mateix, i és clar...