Els microrrelats que trobareu a continuació, van ésser escrits en forma de tuit durant els últims mesos de 2013, com un exercici diari a mig camí entre l'entreteniment i la voluntat de fer literatura.
Més tard va saber que, just abans de caure,
la dona havia aclucat els ulls per no tenir malsons. Com no, va fingir que
passava pàgina.
.........................................................................................
Quan va trobar-se en un segon pla de la
foto antiga, va entendre esporuguit que Ella sempre estaria al seu costat.
.........................................................................................
S'ajeu a un banc davant del Fòrum i pren
consciència de la seva incapacitat per bellugar-se. I pensa que mai s'havia
sentit tan bé.
.........................................................................................
.........................................................................................
Va jugar com quan era un nen i atorgava atributs humans a
les coses. Però era tard i havia oblidat com saltar-se les normes.
.........................................................................................
Ella tiba el llençol i li destapa l'esquena. La tele és
encesa:
- Què t'agradaria ser?
- Tot el que sempre has odiat.
Ell es lleva.
.........................................................................................
Imaginem-nos l'escriptor, ensimismat, que
mira el seu reflex a la finestra. Mirem com encén l'ordinador i ajorna, de nou,
el seu suïcidi.
.........................................................................................
Hi ha una dona de carns toves que jeu nua,
i reflexa una boca entreoberta, somriures displicents i una camisa marró.
.........................................................................................
Com és que sóc sol al sofà i surto a la
tele fent gestos estranys que no m'he vist fer mai? O ets tu? Sí... Ets tu.
.........................................................................................
Quins escarafalls l'esgarriacries que no
se'n surt quan prova de fer callar les bèsties que anuncien que sí, que la
bellesa serà convulsa.
.........................................................................................
Ara la veiem vestir-se amb la seguretat de
qui ha après a no fer-se preguntes. Un calfred inesperat . La finestra és
entreoberta.
.........................................................................................
Amb un filet de veu xiuxiuejo quatre mots
que han estat dits milions de vegades, i en aquest ordre. En canvi tenen
quelcom de revelació.
.........................................................................................
.........................................................................................
El passatger que seia sol al primer vagó,
va decidir baixar on ho feia sempre per por que no li passés el que li passava
sempre.
.........................................................................................
Èdip es mira l'esfinx amb suficiència
perquè trepitja els cadàvers dels qui l'han precedit. Ella ho sap, ell ho sap.
.........................................................................................
Em capbusso i miro d'esbrinar si el que
sento ho sento de debò. Alguna cosa em frega el clatell. M'arrauleixo i tot és
silenci.
.........................................................................................
Va observar-la com ho havia fet moltes
vegades. Però un gest desconegut per ell fins aleshores va fer-li pensar que
res seria el mateix.
.........................................................................................
Va buidar el carregador sobre la taula per
jugar amb les bales. Les empenyia amb el dit perquè el dring l'ajudava a
oblidar el futur.
.........................................................................................
Just abans d'acomiadar els clients els feia
una foto per assegurar-se d'oblidar-los per sempre.
.........................................................................................
En aquell moment vaig entendre-ho tot, però
només va ser un moment.
.........................................................................................
El brunzit de la ciutat va estremir-lo com
ho havia fet el gemec del nen a qui pegava el dia que el va besar.
.........................................................................................
Cansat de veure les mateixes cares, va
voler canviar de rutina. Està gairebé convençut que se'n sortirà.
.........................................................................................
El llogarret misteriós va ser-ho menys quan
va sentir-se dir amb veu alta "llogarret misteriós".
......................................................................................
Escric perquè no tinc permís d'armes.
.........................................................................................
Va fer un gest com d'aixecar-se, però s'ho
repensà. Mirava de no separar les parpelles. Tornar a somiar aquell malson era
irresistible.
.........................................................................................
Hi ha dies que són tous, que arriben oscil lants i no marxen. Se
t'arrapen i no et deixen respirar.
.........................................................................................
_ Quan s'ha fet tan tard?
_ No ho sé.
_ Què fem?
_ Tinc tanta son...
La mà d'ella a la cama d'ell, l'atura.
_ Anem al llit_ va dir ella.
.........................................................................................
Una dona travessa el carrer. La persiana
amunt xerrica escandalosa. El cel, blau. Avui no em mullaré.
I res més.
.........................................................................................
Hi ha una dona que mira al cel com si el
veiés per primer cop. L'aviador s'hi fixa i lamenta no tocar de peus a terra.
.........................................................................................
Dues germanes es retroben. L'una plora.
L'altra no sap per què no s'entendreix. Li vibra el mòbil i el pessigolleig
l'alleuja.
.........................................................................................
El cop sec van sentir-lo tots els
convidats. Ell va decidir-se a entrar a la cuina. El que va veure era terrible.
Terrible, de veritat.
.........................................................................................
El nen fa hores que seu a la plaça. Una
ventada li fa plorar els ulls. S'eixuga una llàgrima amb el dit petit i
migsomriu. Se sent gran.
.........................................................................................
Va llençar la maleta pel balcó, però ella
seguia allà.
.........................................................................................
La mestra va començar a seure entre els
alumnes davant l'estupefacció d'aquests. Avui ja ha agafat el ritme, els
companys l'ajuden tant.
.........................................................................................
Despulla la cuixa... Arremanga la calça...
Nota uns dits experimentats que pessiguen la natja i...
- Au!
Injecció de
gammaglobulina!
.........................................................................................
Va tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.
Però ara ja en coneixia les conseqüències, i això el feia sentir-se poderós.
.........................................................................................
L'exhibicionista va penjar la gavardina a
l'armari, i al mirar-se els mocasins s'adonà que duia calçotets. Potser era
hora de deixar-ho.
.........................................................................................
Va nedar dos mil metres per pensar. I va
pensar en per què havia de nedar per pensar. I nedava...
.........................................................................................
Va saber que es feia gran quan va aprendre
a fer -se sol el nus de l'estómac.
.........................................................................................
-Ja no ets una bona persona.
-Qui?
-Tu.
-Jo.
.........................................................................................
Quan va veure el seu reflex posant-se
l'arracada li va semblar que els últims quaranta anys havien passat en un
segon.
.........................................................................................
El pressumpte innocent va ser condemnat a
ser lliure per força. Ara haurà de pensar per sí mateix, i és clar...
No hay comentarios:
Publicar un comentario