Cerques

Jean-Pierre i Luc Dardenne repiquen quan treballen, i la seva feina és el cinema. La seva filmografia és insistent i insubornable, com ho era la de Straub i Huillet. És un cinema sobre gent que treballa, o més ben dit encara, un cinema de gent a qui es veu treballant, la qual cosa per sí sola situa l’obra dels belgues a l’extrarradi de la indústria. A Rosetta (1999) o a Le fils (2002), el treball, com a activitat humana, que pot integrar o alienar d’igual manera, ja era la matèria primera que feien servir els cineastes per fer cine.

De fet, la Sandra (Marion Cotillard) de Deux jours, une nuit, l'última pel·lícula dels germans Dardenne, s’emparenta amb la protagonista de Rosetta, i com ella pateix una depressió després de perdre una feina. Haver-s’hi de tornar a enfrontar li suposa tornar a quedar al marge. I aquesta marginalitat la veiem reflexada en els ulls dels companys de feina del personatge de Sandra, als qui ha de demanar que votin a favor que es quedi a l’empresa, el que implica, alhora, renunciar a una paga extra. Els treballadors reben la protagonista en la seva peregrinació, però no la conviden a entrar a casa, es queda fora, exclosa. Tal i com ja passava a Le Gamin au vélo (El nen de la bicicleta, 2011), els Dardenne obren una escletxa per on hi entra un bri d’optimisme molt car de veure en les seves pel·lícules anteriors. Però, així com el Cyril de Le Gamin au vélo assoleix la integració a partir de l’emplenament del buit que deixava l’absència del pare, la Sandra de Deux jours, une nuit, assumeix que l’única manera de restituir-se com a Persona en la comunitat passa per plantar cara al poderós, i per l’honestedat radical, imprescindible per no deixar de ser un mateix.

Però els personatges de Deux jours, une nuit, són, tot i així, molt dardennians. Com en gairebé totes les seves pel·lícules, els seus personatges caminen, caminen ràpid, i, molt sovint, corren. Perquè busquen. I els apressa l’angoixa provocada o bé per una absència (Le file, Le Gamin au vélo) o bé per l’amenaça de l’atur. En tots dos casos, aquesta angoixa condueix els personatges a la marginalitat que els desposseeix d’una identitat a través d’un cruel procés de menysteniment. Els personatges dels belgues apel·len l’espectador, repiquen per tornar a ser. Alhora, els Dardenne no ens peguen tant dur a l’estómac com altres vegades, però se’ns fan cada cop més necessaris.