lunes, 18 de julio de 2016

Port Arthur, de Jordi Casanovas

Segur que va ser-hi doncs, en Martin Bryant a Port Arthur aquell dissabte? Em ronda la pregunta des que vaig sortir del CCCB. I sense ànims de desvelar res que no s'hagi de desvelar, sí que cal dir que la pregunta és més important del què sembla, i no perquè la posada en escena que Jordi Casanovas fa a partir de la transcripció d'un interrogatori real que, precisament, va desvelar WikiLeaks es fonamenti en una estructura de trencaclosques, en absolut, sinó perquè l'interès de Port Arthur recau en la reflexió al voltant d'allò que és revelat, d'allò que no sabem i estem a punt de saber. WikiLeaks revela una veritat, de fet revela un instant en què algú mira de desvelar una veritat i algú altre es resisteix a revelar-la (perquè no vol, perquè no pot, perquè no la sap... tant és). És aquest territori d'incertesa, de feblesa en que es troba l'espectador el que atorga potència a l'obra de Casanovas.
I hi ha una segona dimensió que converteix Port Arthur en una proposta fonda i arriscada: la idea d'actuació, de representació, i els diferents plans en què aquesta es du a terme. Hi ha tres actors (Un incommensurable i , inquietant Dafnis Balduz,i uns Manel Sans i Javier Beltrán menys consistents)  a un escenari actuant per un públic, els espectadors; Martin Bryant actua també per als dos policies; els policies actuen per en Martin, però també per als seus caps que probablement són espectadors fora de camp; fins i tot cadascun dels policies actua per l'altre. La interpretació d'un paper com a ocultació i com a revelació a la vegada.
L'empresa era difícil, i Jordi Casanovas se'n surt. Atorga a l'espectador un paper actiu en el joc teatral, i aquest surt del teatre fent-se preguntes, moltes preguntes. D'això es tracta.