El passat és una nebulosa fosa en el present, i tots dos esdevenen indestriables, finalment. I la novel·la és un gènere retardatari que s'abeura en les arrels de la realitat per tal de construir una mentida que reveli una curiosa veritat. Aquests dos preceptes fonamentals basteixen l'obra de l'autor de L'horitzó (2010), i no se n'escapa tampoc L'herba de les nits (2014). Jean és un escriptor que "s'aboca al passat" cinquanta anys després de la desaparició de Dannie, una noia misteriosa a qui va estimar. Tot i així, aquesta mirada enrere no desemboca en una obsessió, sinó que es torna una mena d'exercici que hagi de constatar la sospita (gairebé, certesa) que no és possible la reconstrucció del que ja ha succeït. La voluntat escrutadora del protagonista el duu a revisar mapes, documents i una llibreta amb apunts presos per ell mateix mig segle enrere sobre la gent que envoltava la Dannie, i el París de la post-guerra.
Modiano escull les paraules amb afany minuciós i s'assegura que no en sobri cap, sembla que les hagi desenterrat una a una amb penes i treballs abans de ser incrustades en la història. El to desapassionat amb què l'autor dota el narrador, ens transmeten la sensació d'estranyesa que hom experimenta quan indaga en el seu propi passat i, amb prou feines, s'hi reconeix, la tendència ineludible a ficcionalitzar la realitat, a completar-la segons ens convingui per poder insinuar quelcom de cert. De la mateixa manera, la literatura, també la de Modiano, caldrà que menteixi amb honestedat en busca de l'allò real.
