Tot això és mentida / Julieta, d'Oriol Broggi

Aquests dies, el renovat teatre dels Lluïsos de Gràcia ha iniciat una programació infantil que contindrà diversos espectacles de titelles. He tingut la sort de veure el primer, Julieta, una producció de La Perla 29 amb direcció d'Oriol Broggi i Joan Arqué, i protagonitzada per una esplèndida Rosa Gàmiz, que interpreta una actriu que torna a un teatre en el qual ha representat un munt de papers. De cop i volta troba els vestits d'un Romeu i Julieta, que li servirà per explicar la història dels amants de Verona als nens a partir dels objectes. Julieta insufla amor pel teatre durant cinquanta minuts a nens que escoltaran Rosa Gàmiz dir-los sense embuts que tot el què acaben de veure és mentida, però una mentida meravellosa. Compte, que no és poca cosa. Des d'avui saben que no totes les mentides són dolentes, i que el teatre és un lloc màgic on la gent s'estima, té por, es baralla, es peta de riure... i on al final s'encenen els llums. 

Calen més Julietes a Barcelona que mostrin als infants que hi ha entreteniments i entreteniments, i que hi ha vida, amb majúscules, més enllà dels xiquiparcs i Port Aventura. Per sort, Rosa Gàmiz durà la seva Julieta per tot Catalunya fins el mes de maig. Enhorabona!

Woody Allen Barcelona / Marits i Mullers, d'Àlex Rigola

Afortunadament, les versions teatrals de guions cinematogràfics ja no són una excepció, i sembla que ja hem pres consciència tots plegats que el cinema és material susceptible de ser adaptat per als escenaris, i que no és cap desprestigi per al teatre fixar-s'hi. Penso de seguida en Històries d'un matrimoni i Sarabanda, que Marta Angelat va dur al TNC al 2010, que té punts de trobada amb aquest Marits i Mullers de Rigola a La Villarroel, amb una encertedíssima escenografia de Max Glaenzel que incorpora alguns espectadors al mateix escenari asseguts en sofàs tal i com ho fan els personatges. Perquè aquest Marits i Mullers parla de nosaltres, de tots nosaltres, i ho fa mirant-nos a la cara, interpel·lant-nos fins i tot. Allen, i també Rigola posen l'accent en la incompetència emocional amb què hem d'afrontar les relacions de parella, en el desempar i la soledat en què ens adonem que ens trobem quan les coses van mal dades. Allen situa el focus en l'in media res de les relacions, en el moment idoni per a què facin acte d'aparició les crisis i quedi en evidència la malaptesa que sovint gastem a l'hora de resoldre aquest tipus de conflictes. A Rigola li interessa que l'espectador se senti, no identificat amb els personatges, però sí actor potencial de les històries que explica. I se'n surt. Entre d'altres coses, perquè la brillant adaptació del text d'Allen, ho és no només d'un text sinó de la manera de fer cinema del novayorquès, amb algunes claus imprescindibles: el contracamp, l'acció múltiple dins d'un mateix pla, els standards (What is this thing called love, per exemple). Rigola l'encerta també en la direcció d'actors, als qui demana un to de naturalitat que no ha d'amagar la por i la inseguretat, la por a sentir-se dir a sí mateixos segons quines coses amb veu alta, por a fer mal als demés, por d'equivocar-se... Bona idea la de posar el nom dels propis actors i actrius als personatges per reforçar la quotidianitat dels fets. Enormes Joan Carreras, Mar Ulldemolins i Lluís Xavier Villanueva, i admirable la valentia del director escollint Andreu Benito (amb el seu dir absolutament sui generis) en el paper que va encarnar Woody Allen a la versió cinematogràfica.
La versió d'Àlex Rigola emfasitza encara més el to humorístic potser per posar en evidència que no ens en sortim, que no hi ha manera, que és tot tan risible. Els personatges de Marits i Mullers som nosaltres aquells dies que ens entortolliguem amb les nostres neures i amb les dels altres i, durant un instant, ens adonem de la complexitat de les relacions humanes i, a la vegada, som conscients que ens n'oblidarem per poder seguir respirant.

La pusil·lanimitat / Vilafranca, de Jordi Casanovas

Que difícil és escriure teatre. Que difícil és dissenyar una posada en escena. I que difícil que és dir bé un text. Vilafranca no se'n surt en cap de les tres coses. Que allunyada està Vilafranca d'Una història catalana (2011); no els separen només quatre anys, sinó un abisme insondable per on s'ha escolat un torrent d'idees fondes i de teatre del que fa mal. Allò que a la primera part de la trilogia era un engranatge perfecte de trama i subtrames (especialment en la versió de 2013 després de les rectificacions del propi Casanovas), a la tercera part és una història previsible, puntejada per flashbacks que no encerten a carregar de significat el present ni a desentrellar res significatiu sobre els personatges. El què al 2011 eren diàlegs fulgurants amb mala bava de veritat, al 2015 són picades d'ullet gens subtils amb aire de "Divendres". Allò que era domini magistral del ritme intern a l'hora de dir els diàlegs, amb pauses potentíssimes, ara és descontrol, reaccions dels personatges abans de deixar dir l'altre... Els falta roentor a les interpretacions, amb un David Bagès massa amanerat durant la primera part, amb una Àurea Màrquez absolutament impostada i una Manuel Veiga poc creïble. Excel·lents, en canvi, la Lluïsa Castells i la Marta Angelat que aconsegueixen posar-nos tensos al final amb un duel que per un moment ens fa pensar en aquell Jordi Casanovas que ens va enlluernar fa quatre anys.
Quan ho deixes tot en mans d'una història i la despulles d'estil, aquesta ha de ser una obra d'enginyeria sense cap fisura. És una llàstima que tantes obres en els darrers temps apostin per un to de culebrot i no s'arrisquin a parlar-nos als espectadors com si fóssim nosaltres de qui parla aquella història, més quan es tracta d'un autor i director capaç de fer-ho, que apostin per un teatre que es queda en l'epidermis de tot en una mena de pacte de no agressió tou i inofensiu.

Teatre al marge. "Patetisme il·lustrat" de Carles Santos

Diria Adorno que escriure sobre Patetisme Il·lustrat és com ballar d'arquitectura. I, si més no, és un exercici contradictori urdir un text per parlar d'un espectacle que volgudament s'esfilagarsa i que defuig les convencions dramàtiques i les interpretacions convencionals. Però de perduts al riu.

L'última obra de Carles Santos no té un argument, ni tan sols un fil conductor, però sí que té una voluntat expressiva molt més propera a la poesia que a la narrativa. I també hi sobrevolen temes, el temps, el fer-se gran, el trobar el teu lloc; i té un canal de transmissió de tot plegat: la fisicitat (el cul apallissat, la ballarina Dory Sánchez movent-se com un felí darrere la Roomba, la percussionista Núria Andorrà colpejant qualsevol part dels cossos que es troba, desenterrant-ne el ritme que contenen des que els cossos ho són de cossos,...), el cos com a cosa, com a element tocable, sensible (també al dolor), que pot esdevenir objecte que posseeix i que pot ser posseït.

Patetisme Il·lustrat voreja el teatre i s'hi troba a gust, com s'hi van trobar Brossa o Buñuel (l'orgia sabatística amb què s'enfronta la Dory Sánchez hauria fet les delícies del cineasta aragonès). Santos té una visió de món, o d'uns quants, i té a veure amb un element fonamental de la modernitat: la morositat, el gust per mostrar la totalitat de les accions i posar de manifest, de passada, la incongruència de la velocitat d'unes arts narratives actuals que miren, suposadament, de captar la realitat a mil per hora. El millor exemple al respecte és la Mònica López arrossegant-se embolicada en la manta/catifa en un trajecte meravellosament interminable que veiem fins que l'últim trosset de roba desapareix pel lateral de l'escenari.

Carles Santos aposta novament per l'espectador, a qui no du de la maneta perquè no es perdi, sinó que mira d'incomodar-lo, a qui suggereix idees, sensacions que han de ser completades. Sense cap dubte l'espectacle més interessant del primer trimestre.