Woody Allen Barcelona / Marits i Mullers, d'Àlex Rigola

Afortunadament, les versions teatrals de guions cinematogràfics ja no són una excepció, i sembla que ja hem pres consciència tots plegats que el cinema és material susceptible de ser adaptat per als escenaris, i que no és cap desprestigi per al teatre fixar-s'hi. Penso de seguida en Històries d'un matrimoni i Sarabanda, que Marta Angelat va dur al TNC al 2010, que té punts de trobada amb aquest Marits i Mullers de Rigola a La Villarroel, amb una encertedíssima escenografia de Max Glaenzel que incorpora alguns espectadors al mateix escenari asseguts en sofàs tal i com ho fan els personatges. Perquè aquest Marits i Mullers parla de nosaltres, de tots nosaltres, i ho fa mirant-nos a la cara, interpel·lant-nos fins i tot. Allen, i també Rigola posen l'accent en la incompetència emocional amb què hem d'afrontar les relacions de parella, en el desempar i la soledat en què ens adonem que ens trobem quan les coses van mal dades. Allen situa el focus en l'in media res de les relacions, en el moment idoni per a què facin acte d'aparició les crisis i quedi en evidència la malaptesa que sovint gastem a l'hora de resoldre aquest tipus de conflictes. A Rigola li interessa que l'espectador se senti, no identificat amb els personatges, però sí actor potencial de les històries que explica. I se'n surt. Entre d'altres coses, perquè la brillant adaptació del text d'Allen, ho és no només d'un text sinó de la manera de fer cinema del novayorquès, amb algunes claus imprescindibles: el contracamp, l'acció múltiple dins d'un mateix pla, els standards (What is this thing called love, per exemple). Rigola l'encerta també en la direcció d'actors, als qui demana un to de naturalitat que no ha d'amagar la por i la inseguretat, la por a sentir-se dir a sí mateixos segons quines coses amb veu alta, por a fer mal als demés, por d'equivocar-se... Bona idea la de posar el nom dels propis actors i actrius als personatges per reforçar la quotidianitat dels fets. Enormes Joan Carreras, Mar Ulldemolins i Lluís Xavier Villanueva, i admirable la valentia del director escollint Andreu Benito (amb el seu dir absolutament sui generis) en el paper que va encarnar Woody Allen a la versió cinematogràfica.
La versió d'Àlex Rigola emfasitza encara més el to humorístic potser per posar en evidència que no ens en sortim, que no hi ha manera, que és tot tan risible. Els personatges de Marits i Mullers som nosaltres aquells dies que ens entortolliguem amb les nostres neures i amb les dels altres i, durant un instant, ens adonem de la complexitat de les relacions humanes i, a la vegada, som conscients que ens n'oblidarem per poder seguir respirant.