La pusil·lanimitat / Vilafranca, de Jordi Casanovas

Que difícil és escriure teatre. Que difícil és dissenyar una posada en escena. I que difícil que és dir bé un text. Vilafranca no se'n surt en cap de les tres coses. Que allunyada està Vilafranca d'Una història catalana (2011); no els separen només quatre anys, sinó un abisme insondable per on s'ha escolat un torrent d'idees fondes i de teatre del que fa mal. Allò que a la primera part de la trilogia era un engranatge perfecte de trama i subtrames (especialment en la versió de 2013 després de les rectificacions del propi Casanovas), a la tercera part és una història previsible, puntejada per flashbacks que no encerten a carregar de significat el present ni a desentrellar res significatiu sobre els personatges. El què al 2011 eren diàlegs fulgurants amb mala bava de veritat, al 2015 són picades d'ullet gens subtils amb aire de "Divendres". Allò que era domini magistral del ritme intern a l'hora de dir els diàlegs, amb pauses potentíssimes, ara és descontrol, reaccions dels personatges abans de deixar dir l'altre... Els falta roentor a les interpretacions, amb un David Bagès massa amanerat durant la primera part, amb una Àurea Màrquez absolutament impostada i una Manuel Veiga poc creïble. Excel·lents, en canvi, la Lluïsa Castells i la Marta Angelat que aconsegueixen posar-nos tensos al final amb un duel que per un moment ens fa pensar en aquell Jordi Casanovas que ens va enlluernar fa quatre anys.
Quan ho deixes tot en mans d'una història i la despulles d'estil, aquesta ha de ser una obra d'enginyeria sense cap fisura. És una llàstima que tantes obres en els darrers temps apostin per un to de culebrot i no s'arrisquin a parlar-nos als espectadors com si fóssim nosaltres de qui parla aquella història, més quan es tracta d'un autor i director capaç de fer-ho, que apostin per un teatre que es queda en l'epidermis de tot en una mena de pacte de no agressió tou i inofensiu.