Teatre al marge. "Patetisme il·lustrat" de Carles Santos

Diria Adorno que escriure sobre Patetisme Il·lustrat és com ballar d'arquitectura. I, si més no, és un exercici contradictori urdir un text per parlar d'un espectacle que volgudament s'esfilagarsa i que defuig les convencions dramàtiques i les interpretacions convencionals. Però de perduts al riu.

L'última obra de Carles Santos no té un argument, ni tan sols un fil conductor, però sí que té una voluntat expressiva molt més propera a la poesia que a la narrativa. I també hi sobrevolen temes, el temps, el fer-se gran, el trobar el teu lloc; i té un canal de transmissió de tot plegat: la fisicitat (el cul apallissat, la ballarina Dory Sánchez movent-se com un felí darrere la Roomba, la percussionista Núria Andorrà colpejant qualsevol part dels cossos que es troba, desenterrant-ne el ritme que contenen des que els cossos ho són de cossos,...), el cos com a cosa, com a element tocable, sensible (també al dolor), que pot esdevenir objecte que posseeix i que pot ser posseït.

Patetisme Il·lustrat voreja el teatre i s'hi troba a gust, com s'hi van trobar Brossa o Buñuel (l'orgia sabatística amb què s'enfronta la Dory Sánchez hauria fet les delícies del cineasta aragonès). Santos té una visió de món, o d'uns quants, i té a veure amb un element fonamental de la modernitat: la morositat, el gust per mostrar la totalitat de les accions i posar de manifest, de passada, la incongruència de la velocitat d'unes arts narratives actuals que miren, suposadament, de captar la realitat a mil per hora. El millor exemple al respecte és la Mònica López arrossegant-se embolicada en la manta/catifa en un trajecte meravellosament interminable que veiem fins que l'últim trosset de roba desapareix pel lateral de l'escenari.

Carles Santos aposta novament per l'espectador, a qui no du de la maneta perquè no es perdi, sinó que mira d'incomodar-lo, a qui suggereix idees, sensacions que han de ser completades. Sense cap dubte l'espectacle més interessant del primer trimestre.