Foot-ball de saló

Aquests dies es pot veure Foot-ball al TNC gràcies al ballarí i coreògraf Cesc Gelabert i a la seva companyia. Foot-ball, amb el ball pronunciat a la catalana. De tota la vida, quan un equip ha jugat molt millor que l'altre, "ha ballat al contrari"; dels jugadors que disputen una pilota, n'hem dit que "ballen agafadets"... Els que juguen a futbol i els que en parlen s'han emmirallat en la dansa, en la tauromàquia o en la música; tampoc no han tingut por de manllevar terminologia d'altres disciplines per explicar-se. Gelabert ha decidit mirar-se en el futbol, i més concretament, en el Barça de l'era Rykjard, Guardiola, Tito i reflexionar al voltant de la influència que aquest esport pot exercir en el seu art.

La posada en escena consta de dos nivells i dos suports diferents. Una pantalla gegant on s'hi projecten imatges de partits del Barça, i l'escenari on els ballarins miren de versionar les jugades d'Iniesta, Xavi Messi o Puyol. Més enllà de la il.lusió que pot fer a un culer irredempt que viu per ballar, el fet de ballar al ritme dels millors jugadors del teu equip, hi ha a Foot-ball una mirada nova, perquè qui mira és l'art amb majúscules, i qui és mirat és el joc superficial i, sovint, menystingut. El treball del coreògraf barceloní posa de relleu les estranyes similituds entre les dues disciplines. El gest tècnic de la recepció, la mitja volta sobre sí mateix d'en Xavi, el saltiró en la sortida d'un regat, "l'escapolir-se de l'escomesa", les fintes... són accions que exigeixen moviments elegants en que l'estètica s'imposa i els estilitza. Però també en la pugna per una pilota dividida, en un rebuig contundent o, fins i tot, en el joc més agressiu, el futbol s'acosta a la dansa. La fisicitat del gest de futbolistes i ballarins els apropa i insinua que les sensacions físiques que experimenten uns i altres en l'exercici de la seva activitat deuen ser semblants, sempre ho deuen haver estat.
Tanmateix, el gran encert del muntatge de Gelabert i els instants de màxima intensitat emocional de l'espectacle hem de buscar-los en aquells moments en que els ballarins romanen quiets, atents a la pantalla, a les jugades col·lectives del millor equip de futbol de la història, no per transformar-les en una coreografia, sinó per adonar-se i assumir que allò ja ho és una coreografia, i que el que cal és versionar-la, fer-se-la seva i dur-la a terme. És llavors que Foot-ball llença al vent una idea sense necessitat de fitres intel·lectuals: les arts antigues i l'entreteniment de masses, de vegades es toquen i apel·len a les emocions. I no passa res per reconèixer-ho.