Sobre "El testament de Maria" de Colm Toíbín

No vaig tornar a mirar la figura de la creu. Tal vegada ja havia mirat prou. Tal vegada feia ben fet de salvar-me quan podia. Però no és la sensació que tinc ara, ni mai ho ha estat. Ho diré ara perquè cal que algú ho digui: ho vaig fer per salvar-me a mi mateixa. Maria, la mare de Jesús de Natzaret i protagonista de l'última novel·la de l'escriptor irlandès Colm Toíbín (Brooklyn, Homage to Barcelona, Mothers and sons) dóna la impressió que prepara el terreny durant més de vuitanta pàgines per poder pronunciar aquestes paraules que han de ser el principi del desenllaç de "El testament de Maria" (2014).  De fet, suposen un exercici d'honestedat radical que ens explica una Maria força més creible, si més no, que la del mite cristià. Aquesta és una dona, no la mare d'un déu, una dona que va tenir un marit aqui troba a faltar, i un fill de carn i ossos a qui també troba a faltar i de qui en desprecia alguna actitud ("... el meu fill i els seus seguidors havien arribat a Canà amb la seva xerrameca ostentosa."). Una dona que té dubtes de la naturalesa divina del seu fill o que, en qualsevol cas, aquesta no li interessa en absolut. Una dona per qui la seva relació amb Déu no és estreta com volen fer-li creure els tèrbols personatges que l'envolten i que volen fer-la parlar per "endolcir" la veritat de la història del seu fill.

Toíbín se sent interessat per la història d'una dona aqui vol donar veu i permetre que pugui restituir-se com a ésser humà. Maria afirma que, en un moment donat, mentre el seu fill agonitzava a la creu, va pensar en ella mateixa, va dissimular per salvar la vida, per por. D'aquesta manera, l'autor la humanitza definitivament. Però també és un llibre sobre el naixement del cristianisme, sobre els qui en van veure el filó i van voler sentar-ne unes bases prou atractives per vendre-la al món.

Una prosa descarnada i amb una sensibilitat pròpia de qui ha pensat un món personalíssim, de qui rebusca ben endins per agafar impuls i xiuxiuejar a cau d'orella allò que potser és veritat.