Juan Benet, sobre l'argument

Respecto al influjo de la intriga en una narración, me atrevo a decir que en general la marca demasiado, le resta libertad, la convierte en género. La intriga se alimenta de sí misma, determina todas las páginas y casi todos los párrafos, es reacia a las intrusiones que aparten la atención del enredo y exige una escritura dinámica y un tanto simple, puesta al servicio de un propósito muy definido. Se puede decir que en la narración de intriga lo no leído es lo que tira de la lectura y el placer de ésta es devorado por el ansia de resolver el enigma. Es como comer para saciar el hambre, y por tanto crea un género para personas literariamente hambrientas e indigentes.

JUAN BENET, Ensayos de incertidumbre, Debolsillo, 2012, Barcelona, págs. 504 y 505

L'herba de les nits, de Patrick Modiano

El passat és una nebulosa fosa en el present, i tots dos esdevenen indestriables, finalment. I la novel·la és un gènere retardatari que s'abeura en les arrels de la realitat per tal de construir una mentida que reveli una curiosa veritat. Aquests dos preceptes fonamentals basteixen l'obra de l'autor de L'horitzó (2010), i no se n'escapa tampoc L'herba de les nits (2014). Jean és un escriptor que "s'aboca al passat" cinquanta anys després de la desaparició de Dannie, una noia misteriosa a qui va estimar. Tot i així, aquesta mirada enrere no desemboca en una obsessió, sinó que es torna una mena d'exercici que hagi de constatar la sospita (gairebé, certesa) que no és possible la reconstrucció del que ja ha succeït. La voluntat escrutadora del protagonista el duu a revisar mapes, documents i una llibreta amb apunts presos per ell mateix mig segle enrere sobre la gent que envoltava la Dannie, i el París de la post-guerra. 

Modiano escull les paraules amb afany minuciós i s'assegura que no en sobri cap, sembla que les hagi desenterrat una a una amb penes i treballs abans de ser incrustades en la història. El to desapassionat amb què l'autor dota el narrador, ens transmeten la sensació d'estranyesa que hom experimenta quan indaga en el seu propi passat i, amb prou feines, s'hi reconeix, la tendència ineludible a ficcionalitzar la realitat, a completar-la segons ens convingui per poder insinuar quelcom de cert. De la mateixa manera, la literatura, també la de Modiano, caldrà que menteixi amb honestedat en busca de l'allò real.

Sobre "El testament de Maria" de Colm Toíbín

No vaig tornar a mirar la figura de la creu. Tal vegada ja havia mirat prou. Tal vegada feia ben fet de salvar-me quan podia. Però no és la sensació que tinc ara, ni mai ho ha estat. Ho diré ara perquè cal que algú ho digui: ho vaig fer per salvar-me a mi mateixa. Maria, la mare de Jesús de Natzaret i protagonista de l'última novel·la de l'escriptor irlandès Colm Toíbín (Brooklyn, Homage to Barcelona, Mothers and sons) dóna la impressió que prepara el terreny durant més de vuitanta pàgines per poder pronunciar aquestes paraules que han de ser el principi del desenllaç de "El testament de Maria" (2014).  De fet, suposen un exercici d'honestedat radical que ens explica una Maria força més creible, si més no, que la del mite cristià. Aquesta és una dona, no la mare d'un déu, una dona que va tenir un marit aqui troba a faltar, i un fill de carn i ossos a qui també troba a faltar i de qui en desprecia alguna actitud ("... el meu fill i els seus seguidors havien arribat a Canà amb la seva xerrameca ostentosa."). Una dona que té dubtes de la naturalesa divina del seu fill o que, en qualsevol cas, aquesta no li interessa en absolut. Una dona per qui la seva relació amb Déu no és estreta com volen fer-li creure els tèrbols personatges que l'envolten i que volen fer-la parlar per "endolcir" la veritat de la història del seu fill.

Toíbín se sent interessat per la història d'una dona aqui vol donar veu i permetre que pugui restituir-se com a ésser humà. Maria afirma que, en un moment donat, mentre el seu fill agonitzava a la creu, va pensar en ella mateixa, va dissimular per salvar la vida, per por. D'aquesta manera, l'autor la humanitza definitivament. Però també és un llibre sobre el naixement del cristianisme, sobre els qui en van veure el filó i van voler sentar-ne unes bases prou atractives per vendre-la al món.

Una prosa descarnada i amb una sensibilitat pròpia de qui ha pensat un món personalíssim, de qui rebusca ben endins per agafar impuls i xiuxiuejar a cau d'orella allò que potser és veritat.

Sobre "Eclipsi" de John Banville

L'obra de l'autor irlandès John Banville participa d'una tradició literària que entén que la novel·la és, entre d'altres coses, l'art de la morositat. L'acció, a "Eclipsi" (escrita el 2000 i reeditada el 2014 per Alfaguara) avança lentament però també de manera irremissible. El narrador sembla que recula cada cop que ens apropem al tràgic final, i ho fa en forma d'evocació de records i de descripció de somnis que demoren el progrés d'una història tan prima com carregada d'intensitat dramàtica. Per Banville, l'argument és una bastida que ha de sustentar el dicórrer dels pensaments d'Alexander Cleave, el narrador i protagonista de "Eclipsi". En Cleave és un actor que ha tornat a la casa de la seva infància per recuperar-se de la crisi nerviosa que ha sofert a l'escenari. Dos nous inquilins s'uneixen a l'allau de records perturbadors per obligar-lo a afrontar el caos de la seva vida.

Els fantasmes que habiten la casa són reverberacions que habiten, de fet, els seus pensaments i que, finalment, han hagut de prendre forma per poder ser exorcitzades. Hi ha un fragment especialment significatiu de la novel·la en que Cleave atura un cop més la discursió dels esdeveniments per parlar-nos d'un dia en que havia espiat la Lydia, la seva dona, i havia quedat fascinat davant l'espectacle de la naturalitat i, per tant, de l'honestedat. Descriu l'escena com un moment essencial, invisible, que, miraculosament, durant un instant va ser revelat. Banville escriu la història d'un home que mira de mitigar el dolor, que busca la pau, que s'enfronta a l'infern de la seva consciència a la recerca d'una naturalitat primigènia que ha de reconfortar-lo i apropar-lo a l'allò humà.

"Eclipsi" és una obra sobre la memòria i la seva evanescència, i la capacitat que tenim per manipular-la com podem o com sabem. És un intent d'acostar-se a l'estructura estranya i desordenada de la consciència mitjançant una prosa que tendeix al poètic, i que assoleix moments de lirisme, d'un talent descomunal per transmetre emocions recòndites, diminutes, sensacions fugisseres... amb la fabricació (artesanal i desbordant a la vegada) d'imatges potentíssimes que prefiguren el devessall poètic que serà "El Mar" (2005). La crisi que eclipsa i ennuvola una part de la vida d'un home, és imprescindible per començar la recerca de la identitat perduda.

Sobre "Laura a la ciutat dels sants"

No sóc massa donat a les relectures, en part per por a la decepció, a carregar-me records de bones lectures, que són millors que els dels llibres mateixos. Ho he fet excepcionalment amb la novel·la més important de Miquel Llor empès no sé ben bé per què. L'interessant de "Laura a la ciutat dels sants" és la prosa alambicada de l'autor, d'oracions ordides amb preciosisme i de carregar-les, a més, de sentit. La ploma de Llor assoleix, però, l'excel·lència, no tant quan es tracta de deixar constància d'una societat hipòcrita i emmanillada per una moral antiga i interessada, sinó en els moments que descriu les pulsions més íntimes dels personatges, emocions recòndites a les que sovint no sabem posar-li nom, però que diuen tant de nosaltres.

Perd força quan el preciosisme es torna manierisme i posa massa èmfasi en una prosa que gairebé són versos i perd contundència. 

Tot i així, és una obra gran, importantnt i rellegible.

A flor de pell

Qui primer ha dit, o encara millor, ha expressat alguna cosa al voltant de l'últim llibre de relats de Francesc Serés (Zaidín, 1972),  La pell de la frontera, ha estat la pròpia Quaderns Crema al incloure-la en la col·lecció D'un dia a l'altre, que recull obres d'Eugeni Xammar, Pons Ponç, Sebastià Gasch... que s'acosten al gènere memorialístic, en forma de diari, crònica... Per tant, d'alguna manera, l'editor inscriu l'obra, encertadament creiem, en una tradició literària determinada, però convé que ho matisem. En les històries que explica Serés no hi ha la voluntat de transmetre un missatge inequívoc, el que es troba el lector és l'ambigüitat pròpia de la ficció que, de fet, gairebé sense adonar-se'n ha acceptat el "contracte de ficcionalitat" implícit en la literatura.

El narrador de La pell de la frontera s'endinsa en el fet de la immigració, del desplaçat, i ho busca en el territori d'origen de Serés. El que converteix en fonamental aquest recull de contes en l'obra del seu autor i de la literatura en català dels darrers anys és l'assoliment, mitjançant les paraules, d'una revelació de quelcom porós, palpable en el sentit quasi físic del mot. Amb material periodístic i d'assaig construeix una obra de ficció, conscient que per rescatar la veritat i llençar-nos-la amb força, sovint, cal la mentida de l'obra literària. De la frontera i del concepte, tan ambigu, de frontera, el lector n'acaricia la pell, la sent i s'esgarrifa. I se sent estrany mentre passa pàgines en un sofà conegut i confortable. Serés ens du a llocs incòmodes on no tenim més remei que fer-nos preguntes i posar en dubte allò que crèiem que eren certeses.

L'últim llibre de Serés etziba cops de puny amb austeritat narrativa, amb l'objectiu de mostrar gent que treballa, en el sentit més material del terme. Tal i com diu un dels seus personatges, escriure sobre gent que treballa no genera best-sellers, però s'imposen com a imprescindibles per no endormiscar-se en l'autocomplaença. No deixeu de llegir-lo.

Sobre els principis i en Charlie Brown

El 1925, Virginia Woolf va publicar La senyora Dalloway, de qui molts en recordareu la primera frase: "La senyora Dalloway va dir que avui compraria les flors ella mateixa." Amb dotze paraules, sabem que està casada, pel senyora, que podria permetre's que algú anés a comprar-li les flors, que és una persona alegra i que avui és un dia especial perquè decideix anar-hi ella. 

A l'escena inicial de Fat city (John Houston, 1972), durant els títols de crèdit, el protagonista, Billy Tully (Stacey Keach), es lleva a l'habitació desordenada d'un hotel de mala mort, es vesteix amb desgana i surt amb la mateixa desgana al carrer, fa un gest no se sap massa bé de què, com d'insinuar uns cops de boxa, fa mitja volta i se'n torna a dins. Amb tan poc, sabem ja molt del personatge, perquè l'autor en copsa l'essència, la condensa i ens la mostra.

La primera tira de Peanuts, es va publicar el 2 d'octubre de 1950, i és una autèntica declaració d'intencions del seu autor, Charles M Shulz. En quatre vinyetes intuïm la condició de solitari d'en "Good ol' Charlie Brown" i la seva ingenuïtat, i no només això`, sinó el ventall de defectes de la societat adulta, encapçalat pel de la hipocresia i l'enveja, la ràbia cap als qui somriuen. Charlie Brown viurà aquest tipus de despreci al llarga de la seva vida gràfica. Els personatges' que són nens, de fet reflexen tota la llista caracterològica dels grans. La capacitat de Shulz per sintetitzar el que després s'allargarà durant cinquanta anys és extraordinària. En totes les tires de Charlie Brown, fins el 2000, hi reconeixerem aquest good ol' Charlie Brown de 1950 i les reaccions que genera.

Llarga vida a en Charlie!

Microrrelats petitíssims

Els microrrelats que trobareu a continuació, van ésser escrits en forma de tuit durant els últims mesos de 2013, com un exercici diari a mig camí entre l'entreteniment i la voluntat de fer literatura.

Més tard va saber que, just abans de caure, la dona havia aclucat els ulls per no tenir malsons. Com no, va fingir que passava pàgina.

.........................................................................................

Quan va trobar-se en un segon pla de la foto antiga, va entendre esporuguit que Ella sempre estaria al seu costat.

.........................................................................................

S'ajeu a un banc davant del Fòrum i pren consciència de la seva incapacitat per bellugar-se. I pensa que mai s'havia sentit tan bé.

                                     .........................................................................................

Va jugar com quan era un nen i atorgava atributs humans a les coses. Però era tard i havia oblidat com saltar-se les normes.

.........................................................................................

Ella tiba el llençol i li destapa l'esquena. La tele és encesa:

- Què t'agradaria ser?

- Tot el que sempre has odiat.

Ell es lleva.

.........................................................................................

Imaginem-nos l'escriptor, ensimismat, que mira el seu reflex a la finestra. Mirem com encén l'ordinador i ajorna, de nou, el seu suïcidi.

.........................................................................................

Hi ha una dona de carns toves que jeu nua, i reflexa una boca entreoberta, somriures displicents i una camisa marró.

.........................................................................................

Com és que sóc sol al sofà i surto a la tele fent gestos estranys que no m'he vist fer mai? O ets tu? Sí... Ets tu.

.........................................................................................

Quins escarafalls l'esgarriacries que no se'n surt quan prova de fer callar les bèsties que anuncien que sí, que la bellesa serà convulsa.

.........................................................................................

Ara la veiem vestir-se amb la seguretat de qui ha après a no fer-se preguntes. Un calfred inesperat . La finestra és entreoberta.

.........................................................................................

Amb un filet de veu xiuxiuejo quatre mots que han estat dits milions de vegades, i en aquest ordre. En canvi tenen quelcom de revelació.

.........................................................................................

Tu, Diable, hi has estat sempre aquí. M'ets familiar, una presència agradable i necessària. Ja no intimides, ets benvingut.

.........................................................................................

El passatger que seia sol al primer vagó, va decidir baixar on ho feia sempre per por que no li passés el que li passava sempre.

.........................................................................................

Èdip es mira l'esfinx amb suficiència perquè trepitja els cadàvers dels qui l'han precedit. Ella ho sap, ell ho sap.

.........................................................................................

Em capbusso i miro d'esbrinar si el que sento ho sento de debò. Alguna cosa em frega el clatell. M'arrauleixo i tot és silenci.

.........................................................................................

Va observar-la com ho havia fet moltes vegades. Però un gest desconegut per ell fins aleshores va fer-li pensar que res seria el mateix.

.........................................................................................

Va buidar el carregador sobre la taula per jugar amb les bales. Les empenyia amb el dit perquè el dring l'ajudava a oblidar el futur.

.........................................................................................

Just abans d'acomiadar els clients els feia una foto per assegurar-se d'oblidar-los per sempre.

.........................................................................................

En aquell moment vaig entendre-ho tot, però només va ser un moment.

.........................................................................................

El brunzit de la ciutat va estremir-lo com ho havia fet el gemec del nen a qui pegava el dia que el va besar.

.........................................................................................

Cansat de veure les mateixes cares, va voler canviar de rutina. Està gairebé convençut que se'n sortirà.

.........................................................................................

El llogarret misteriós va ser-ho menys quan va sentir-se dir amb veu alta "llogarret misteriós".

......................................................................................

Escric perquè no tinc permís d'armes.

.........................................................................................

Va fer un gest com d'aixecar-se, però s'ho repensà. Mirava de no separar les parpelles. Tornar a somiar aquell malson era irresistible.

.........................................................................................

Hi ha dies que són  tous, que arriben oscil lants i no marxen. Se t'arrapen i no et deixen respirar.

.........................................................................................

_ Quan s'ha fet tan tard?

_ No ho sé.

_ Què fem?

_ Tinc tanta son...

La mà d'ella a la cama d'ell, l'atura.

_ Anem al llit_ va dir ella.

.........................................................................................

Una dona travessa el carrer. La persiana amunt xerrica escandalosa. El cel, blau. Avui no em mullaré.

I res més.

.........................................................................................

Hi ha una dona que mira al cel com si el veiés per primer cop. L'aviador s'hi fixa i lamenta no tocar de peus a terra.

.........................................................................................

Dues germanes es retroben. L'una plora. L'altra no sap per què no s'entendreix. Li vibra el mòbil i el pessigolleig l'alleuja.

.........................................................................................

El cop sec van sentir-lo tots els convidats. Ell va decidir-se a entrar a la cuina. El que va veure era terrible. Terrible, de veritat.

.........................................................................................

El nen fa hores que seu a la plaça. Una ventada li fa plorar els ulls. S'eixuga una llàgrima amb el dit petit i migsomriu. Se sent gran.

.........................................................................................

Va llençar la maleta pel balcó, però ella seguia allà.

.........................................................................................

La mestra va començar a seure entre els alumnes davant l'estupefacció d'aquests. Avui ja ha agafat el ritme, els companys l'ajuden tant.

.........................................................................................

Despulla la cuixa... Arremanga la calça... Nota uns dits experimentats que pessiguen la natja i... 
- Au!
Injecció de gammaglobulina!

.........................................................................................

Va tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Però ara ja en coneixia les conseqüències, i això el feia sentir-se poderós.

.........................................................................................

L'exhibicionista va penjar la gavardina a l'armari, i al mirar-se els mocasins s'adonà que duia calçotets. Potser era hora de deixar-ho.

.........................................................................................

Va nedar dos mil metres per pensar. I va pensar en per què havia de nedar per pensar. I nedava...

.........................................................................................

Va saber que es feia gran quan va aprendre a fer -se sol el nus de l'estómac.

.........................................................................................

-Ja no ets una bona persona.


-Qui?


-Tu.


-Jo.

.........................................................................................

Quan va veure el seu reflex posant-se l'arracada li va semblar que els últims quaranta anys havien passat en un segon.

.........................................................................................

El pressumpte innocent va ser condemnat a ser lliure per força. Ara haurà de pensar per sí mateix, i és clar...