Qui primer ha dit, o encara millor, ha expressat alguna cosa al voltant de l'últim llibre de relats de Francesc Serés (Zaidín, 1972), La pell de la frontera, ha estat la pròpia Quaderns Crema al incloure-la en la col·lecció D'un dia a l'altre, que recull obres d'Eugeni Xammar, Pons Ponç, Sebastià Gasch... que s'acosten al gènere memorialístic, en forma de diari, crònica... Per tant, d'alguna manera, l'editor inscriu l'obra, encertadament creiem, en una tradició literària determinada, però convé que ho matisem. En les històries que explica Serés no hi ha la voluntat de transmetre un missatge inequívoc, el que es troba el lector és l'ambigüitat pròpia de la ficció que, de fet, gairebé sense adonar-se'n ha acceptat el "contracte de ficcionalitat" implícit en la literatura.
El narrador de La pell de la frontera s'endinsa en el fet de la immigració, del desplaçat, i ho busca en el territori d'origen de Serés. El que converteix en fonamental aquest recull de contes en l'obra del seu autor i de la literatura en català dels darrers anys és l'assoliment, mitjançant les paraules, d'una revelació de quelcom porós, palpable en el sentit quasi físic del mot. Amb material periodístic i d'assaig construeix una obra de ficció, conscient que per rescatar la veritat i llençar-nos-la amb força, sovint, cal la mentida de l'obra literària. De la frontera i del concepte, tan ambigu, de frontera, el lector n'acaricia la pell, la sent i s'esgarrifa. I se sent estrany mentre passa pàgines en un sofà conegut i confortable. Serés ens du a llocs incòmodes on no tenim més remei que fer-nos preguntes i posar en dubte allò que crèiem que eren certeses.
L'últim llibre de Serés etziba cops de puny amb austeritat narrativa, amb l'objectiu de mostrar gent que treballa, en el sentit més material del terme. Tal i com diu un dels seus personatges, escriure sobre gent que treballa no genera best-sellers, però s'imposen com a imprescindibles per no endormiscar-se en l'autocomplaença. No deixeu de llegir-lo.
El narrador de La pell de la frontera s'endinsa en el fet de la immigració, del desplaçat, i ho busca en el territori d'origen de Serés. El que converteix en fonamental aquest recull de contes en l'obra del seu autor i de la literatura en català dels darrers anys és l'assoliment, mitjançant les paraules, d'una revelació de quelcom porós, palpable en el sentit quasi físic del mot. Amb material periodístic i d'assaig construeix una obra de ficció, conscient que per rescatar la veritat i llençar-nos-la amb força, sovint, cal la mentida de l'obra literària. De la frontera i del concepte, tan ambigu, de frontera, el lector n'acaricia la pell, la sent i s'esgarrifa. I se sent estrany mentre passa pàgines en un sofà conegut i confortable. Serés ens du a llocs incòmodes on no tenim més remei que fer-nos preguntes i posar en dubte allò que crèiem que eren certeses.
L'últim llibre de Serés etziba cops de puny amb austeritat narrativa, amb l'objectiu de mostrar gent que treballa, en el sentit més material del terme. Tal i com diu un dels seus personatges, escriure sobre gent que treballa no genera best-sellers, però s'imposen com a imprescindibles per no endormiscar-se en l'autocomplaença. No deixeu de llegir-lo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario