No sóc massa donat a les relectures, en part per por a la decepció, a carregar-me records de bones lectures, que són millors que els dels llibres mateixos. Ho he fet excepcionalment amb la novel·la més important de Miquel Llor empès no sé ben bé per què. L'interessant de "Laura a la ciutat dels sants" és la prosa alambicada de l'autor, d'oracions ordides amb preciosisme i de carregar-les, a més, de sentit. La ploma de Llor assoleix, però, l'excel·lència, no tant quan es tracta de deixar constància d'una societat hipòcrita i emmanillada per una moral antiga i interessada, sinó en els moments que descriu les pulsions més íntimes dels personatges, emocions recòndites a les que sovint no sabem posar-li nom, però que diuen tant de nosaltres.
Perd força quan el preciosisme es torna manierisme i posa massa èmfasi en una prosa que gairebé són versos i perd contundència.
Tot i així, és una obra gran, importantnt i rellegible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario