Diu Enric Casasses al voltant de En el feu de l'Ermitatge, de Miquel Bauçà, que ha publicat l'editorial Empúries el 2014, que es tracta de "la millor poesia de l'autor, i això és dir molt." Una bella història (1962) li dóna la raó. La primera poesia de Bauçà prefigura ja els temes que seran recurrents en la seva obra: la infància, la perplexitat davant els fets més quotidians, la misogínia... Però el que de debò segueix posant el lector entre les cordes és l'actitud a l'hora d'afrontar el poètic; la ironia com a fonament per bastir el poema, com a punt de partida que ha d'impedir que la complaença ensucri una obra que entronca amb una tradició que és conscient que l'objectiu del poeta no ha de ser satisfer l'altre, sinó expressar-se.
Al final, s'ha comprovat, els camells
arriben a passar pel subtil cós d'una agulla.
Han batut el repte que els féu Crist
amb una sorprenent facilitat. Crist
no es va fixar en la gran perícia dels camells.
El poeta que decideix no seguir el ramat, que se'n fot d'allò que hom considera políticament correcte, d'allò que entenem que és natural. Que no té por de partir de les coses quotidianes per posar en tela de judici les convencions. Bauçà evita la solemnitat, però no la trascendència, i en aquestes poesies escrites amb vint anys, mira a la infància ja com un passat per al que hi té prou perspectiva per enfrontar-s'hi. Poesies, sovint, prosaiques, si bé amb treballs fònics profunds, i rítmics, que la converteixen en digna de ser considerada i ben llegida.
A ell no l'havien convidat a la vida.
Es va haver d'amagar sempre,
tapar-se la cara.
D'ell només en quedà una taca de sang
fresquíssima, un sexe sense estrenar
i unes ales cansades, plenes de pols.
L'al·literació de la s, especialment en els dos últims versos, confereix al poema una atmosfera determinada que no li atorga el sentit propi dels mots, i apunta el que serà un dels trets distintius del primer Bauçà: la preocupació per les possibilitats estilístiques de la llengua, no tant per embellir-la com per dotar-la de significat.
El poeta que decideix no seguir el ramat, que se'n fot d'allò que hom considera políticament correcte, d'allò que entenem que és natural. Que no té por de partir de les coses quotidianes per posar en tela de judici les convencions. Bauçà evita la solemnitat, però no la trascendència, i en aquestes poesies escrites amb vint anys, mira a la infància ja com un passat per al que hi té prou perspectiva per enfrontar-s'hi. Poesies, sovint, prosaiques, si bé amb treballs fònics profunds, i rítmics, que la converteixen en digna de ser considerada i ben llegida.
A ell no l'havien convidat a la vida.
Es va haver d'amagar sempre,
tapar-se la cara.
D'ell només en quedà una taca de sang
fresquíssima, un sexe sense estrenar
i unes ales cansades, plenes de pols.
L'al·literació de la s, especialment en els dos últims versos, confereix al poema una atmosfera determinada que no li atorga el sentit propi dels mots, i apunta el que serà un dels trets distintius del primer Bauçà: la preocupació per les possibilitats estilístiques de la llengua, no tant per embellir-la com per dotar-la de significat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario