A l'home que en mi habita
li he fet saber sense estridències
que m'allunyo, que em desvio
a l'enforcall. I que no em busqui
perquè no hi sóc. No hi és, oi, qui
sufoca els mots, o qui sofreix
que l'anorreïn pel mode de
caminar?
M'afermo si m'amago
com els dies que fingeixen
i s'agolpen com un nyap
allà al fons, al promontori
de glaç on vaig besar una
noia
que decantava el cap.
No hay comentarios:
Publicar un comentario