Ravel & Ravel

“Sóc naturalment artificial”, deia Maurice Ravel (Ciboure, 1875 - París, 1937) de sí mateix. ¿Per què es llença Jean Echenoz (Orange, 1947) en la seva novel·la Ravel (2006) a parlar del compositor del País Vasc francès i no de qualsevol altre? ¿Podria haver-ho fet, per exemple, de Bach? I és clar que sí. Hores d’ara és palmari el talent de l’autor de Córrer, i segur que a partir del d’Eisenach podría haver escrit una bona novel·la. Els qui en sabem poc de música, de seguida fem l’associció que sembla que s’imposa. Echenoz i Ravel són francesos, nascuts a llocs apartats del seu país; a més, un a través de la música i l’altre, a través de la literatura han expressat visions de món semblants. De Ravel ens diuen els manuals que és impressionista, i a Echenoz li coneixem el gust per l’allò essencial. D’acord, aleshores, per què Ravel i no Debussy? Claude Debussy fou el compositor impressionista per excel·lència i li escau l’apel·latiu de protominimalista (Alex Ross dixit), de la mateixa manera que a Echenoz el de minimalista.

De què ens parla Echenoz? Deixeu-me que us en resumeixi molt breument l’argument: a 1927, Maurice Ravel viatja als Estats Units per fer una gira on es retroba amb vells amics. Torna a França, viatja al Marroc i se li detecta una tuberculosi. Així de prima és l’anècdota que serveix de bastida per aixecar una obra enorme. Ja s’ha dit, sí, però cal tornar-ho a fer, Ravel no és una biografia en absolut, tot i que molts dels fets que es relaten són certs, però l’autor els usa per ordir una ficció. I ho fa a través d’una minuciosa i primfilada operación de buidatge fins a anar a parar al penyassegat a què ens convida a abocar-nos per veure-hi l’esperit d’un home. Echenoz es deté amb grat en detalls aparentment insignificants, en gestos, en mirades (gairebé cinematogràfiques) que ens permeten acostar-nos a una figura clau de l’art del segle XX i copsar la realitat. I ho fa sense renunciar a formes clàssiques de narrar. Per l’autor, la novel·la és una examen sobre el drama de l’ésser humà, sobre la seva condició, i furga fins que fa mal. Ravel és una ficció, i Maurice Ravel, un personatge, i com a lectors ens interessem pel personatge, perquè el que ens n’explica la veu narrativa ens atrau i ens convenç que és ineludible.

Potser Echenoz escull Ravel perquè aquest, tot i trobar-se a gust en compañía d’Stravinsky, Gershwyn i altres referents de la modernitat, s’agradava en el classicisme immanent a la seva música, així com l’autor mira de reformular idees atàviques del gènere narratiu sense deixar d’emmirallar-se sovint en els grans clàssics. Pierre Michon, a 1984, va escriure Vides minúscules, en que reivindicava el valor de la literatura per restitutir vides d’homes i dones més o menys com tots nosaltres. Ravel és una part minúscula, a la manera michoniana, de la vida d’un home que va ser músic.