El teatre serà honest o no serà

Els boscos de Shakespeare es mouen, de tots és sabut, i els de Joan Ollé, també. En el muntatge de El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, que es pot veure al Teatre Nacional fins el 18 de gener, és Puck, el follet pícar, símbol de la volubilitat de l’amor (amb un matís, en aquest cas, de sàtir, dibuixat esplèndidament per Ollé i Lola Josa, i interpretat per un gran Pau Viñals) qui arrossega, literalment, el bosc fins als espectadors, que pren el lloc a un esquelet d’un temple grec que ens informa que ens trobem a Atenes al principi de l’obra. I és que la gran virtut de la proposta d’Ollé és l’afany per posar en evidencia amb orgull, l’artifici del teatre. Els actors semblen dir-nos, mireu, espectadors, nosaltres som actors i no ens n’amaguem, no fem veure que no ho som, i tot això que veieu, són decorats, som els mentiders honestos, i us explicarem coses que tenen molt a veure amb vosaltres, tot i que no han passat exactament d’aquesta manera. I, efectivament, la feina dels qui participen en aquest Somni, dota de credibilitat un text ple de fantasia indissimulada. Diu la mateixa Hipòlita al voltant dels actors/artesans que han de representar l’obra a les seves noces amb el Duc d’Atenes, que “afiguren i empersonen” ànimes. El bosc, com el teatre, és el lloc on els homes i les dones es deslliuren dels convencionalismes que sovint els engarroten. Perquè el teatre d’aquest Somni, és ensomniació, és una il·lusió que llença veritats que cal que entomem i les fem nostres. Ollé subratlla la mentida imprescindible per assolir l’honestedat radical, i els espectadors tenen la sensació que els xiuxiuegen a cau d’orella i que allò que els transmeten els actors és una història que els és propera, que és quelcom que, potencialment, els pot passar a ells.

La fibra verbal shakespeariana precisa delicadesa de lectura per trobar-hi les claus de la seva grandesa, que hem de buscar a mig camí entre la llampaguedissa dels jocs de paraules i les intrigues múltiples que no donen treva al públic. Probablement, amb la funció més rodada es poliran elements que entorpeixen el ritme en algun moment i que dificulten mantenir la tensió fins al final. Molt intensos i creïbles Lluís Marco (Oberó), Pau Viñals (Puck) i Xicu Masó (Troca), divertidíssim aquest últim, així com la resta dels artesans. Fantàstica l’escenografia de Sebastià Brosa, que s’esforça a insinuar més que a dir.

Ollé entén que la força de Shakespeare recau en una visió tràgicocòmica de la vida, i creu en la força del teatre per viatjar a indrets, sovint, incòmodes, i ens anima a anar-hi sense subterfugis, amb coratge. Ell mateix ens avisa del respecte que té a l’autor d’El rei Lear, però se’n surt perquè l’ha llegit amb la finesa que demana i n’ha respectat l’esperit.

La tensió del fil

Tal i com ella mateixa va explicar, Sílvia Bel a la sessió d’ahir del taller participatiu Vers a vers: com batega un poema, aquesta és una activitat que en els últims temps ha dut a diverses escoles per mirar de desentranyar amb alumnes d’ESO els mecanismes interns que fan que els mots esdevinguin, com deia Maragall, “paraula viva”.

Enguany, el TNC ha decidit muntar l’espectacle (perquè també ho és un espectacle) a la Sala Tallers. L’actriu barcelonina fa seva la definició que alguna vegada va escriure Joan Fuster i que convenia que la poesia és un joc de mots, i aborda el diàleg amb els adolescents amb to juganer, però en cap cas frívol. Vers a vers és un taller sobre poesia (que el TNC emmarca en l’Any Vinyoli), que es vertebra a partir de la recitació d’Aplec, el poema que el també barceloní Joan Vinyoli va incloure dins el recull de poemes Vent d’aram que el poeta va escriure entre els anys 1955 i 1960. Sílvia Bel ens explica la diferència entre recitar i declamar: l’èmfasi, el valor de les pauses, l’expressivitat… la interpretació. Perquè deia abans que Vers a vers també és un espectacle, i també és un taller sobre el teatre. Al començament del taller/espectacle, la Sílvia descriu, fins i tot dibuixa a l’aire, el fil invisible que viatja de l’escenari a la platea i que els actors i les actrius, juntament, amb els espectadors han de tibar per tal que aflori allò que anomenem la màgia del teatre.

De seguida vaig pensar en dos personatges de la creadora del taller: la seva Natàlia Petrovna d’Un mes al camp (dirigida per Josep Maria Mestres al TNC a 2011) i la seva Anna de Vells temps (dirigida per Sergi Belbel dins de la programació d’aquest últim Grec, a la Sala Beckett). L’estrebada del fil em va retrotreure la feblesa de Natàlia, la veritat de la seva por; i també en l’aplom de l’Anna de Pinter, la facilitat amb que ens sumeix en una ficció. Perquè Sílvia Bel tiba el fil i ens anima a tots a tibar-lo, i se’n surt, i li ho agraïm, perquè dir la poesia no és quelcom trivial, és assumir la responsabilitat de pronunciar mots carregats d’emoció com si fossin acabats de néixer.

L’objectiu del taller consisteix a transmetre la palpitació interna del poema, a fer perdre la por a acostar-s’hi als poemes, a sentir-los i a dir-los. Enric Casasses diu sobre Vinyoli: “En els seus poemes, tan plens de sentiment, no hi ha mai sentimentalisme.” Tampoc a Vers a vers, ni en Sílvia Bel.

Liceistes i cruzados, de Serafí Pitarra, a la Sala Petita del TNC. Teiatru del buenu

Conten els manuals d’història de la literatura que els tres segles de decadència de les lletres catalanes comencen a acabar-se amb poetes que busquen els referents a l’edat mitjana i miren de reformular el llenguatge del “Cançoneret de Ripoll”,  d’Ausiàs March, de Llull… Obliden, sovint, que a mitjan segle XIX, Serafí Pitarra (Frederic Soler) feia teatre en català i no acudia al segle d’or ni a la poesía trovadoresca sinó que preferia que els personatges de les seves obres parlessin el català castellanitzat de la Barcelona del seu segle, i de pasada, deixar constancia dels efectes del maltracte de la seva llengua després de tres-cents anys.

La posada en escena de Jordi Prat i Coll defuig l’actualització de la part més cosmètica de l’espectacle i, per tant, els personatges duen vestits d’època, també ho és el mobiliari i, per suposat, el català de Pitarra. Tal i com el mateix director de l’obra comenta, l’heptassíl·lab del dramaturg barceloní, que imprimeix una velocitat endemoniada als diàlegs, és impropi del teatre en la nostra llengua i exigeix un esforç extra a les actrius i als actors, però decideix ser-ne fidel.

La història explica la rivalitat, a principis del segle XIX entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (l’actual Teatre Principal) i els del Liceu, acabat de néixer. Tots dos fronts són aferrissats defensors de la seva opció. Amb la confrontació s’hi barreja també un triangle amorós que dinamitza l’argument i provoca els equívocs i els moments més divertits de “Liceistes i Cruzados”. De l’elenc artístic destaquen Jordi Banacolocha (el Sr. Lluneta) i Anna Moliner (la “Duloras”) que exhibeix talent líric i vis còmica, a parts iguals.

El gran encert del muntatge de Prat i Coll resideix en la valenta decisió de dissenyar les interpretacions dels actors donant-los un to de teatre de barri, que probablement s’assembli molt a la manera de fer dels artistas del segle XIX.  La manera paròdica i afectada amb què es mouen i parlen els personatges ens proposen a nosaltres, espectadors, eixamplar la mirada per entendre que les formes de fer teatre avui dia són el resultat d’un procés i d’una tradició que ni autors ni directors poden prendre’s a la lleugera. Cal conèixer la tradició per poder saltar-se-la.

Timó d’Atenes, de William Shakespeare. Profunditat de camp

Shakespeare ha vist i ha pensat coses per nosaltres amb tanta clarividència que la seva constatació en la nostra experiència vital ens pertany ja només parcialment, perquè ha estat ell qui les ha fixat, qui les ha desenterbolit, i han aflorat per sempre més. L’escorcoll minuciós de les consciències de les grans obres shakespirianes encara provoquen calfreds als lectors per la seva exactitud i lucidesa, perquè són miralls d’una honestedat radical i insubornable. Timó d’Atenes (1607), d’autoria confusa, un text potser incomplet, no penetra amb tant deler en les ànimes dels seus personatges como ho fa Ricard III, Macbeth o Hamlet, i la bastida argumental és, tal vegada, poc robusta. De la mateixa manera, els dilemes morals que planteja no inquieten el lector amb la intensitat de les obres de què parlàvem abans, potser perquè hi trobem menys arestes i menys giragonses on enfrontar-nos amb les nostres pròpies contradiccions.

La companyia La Brutal, fundada per David Selvas (i director de l’obra), ara ja amb la complicitat de Julio Manrique i Cristina Genebat, ha dut el muntatge del seu Timó d’Atenes a la Biblioteca de Catalunya, i ha expremut el text fins el moll de l’os i amb les gotetes essencials recollides han armat una posada en escena enèrgica que inclina la balança cap a la part més trágica de l’assumpte. Selvas se serveix d’elements afins al teatre rigolià (micros de peu, Nick Drake, ambients discotequers, càmeres lentes, pantalles…) gairebé sempre amb càrrega semàntica o expressiva evident. El Timó d’Atenes de La Brutal, a més de mostrar-nos els fils indestructibles que tenallen poder, diners i hipocresia, posa l’ull en un tema universal, l’orgull. El Timó de Selvas no és un home amb una única dimensió. No el defineix només la bonhomia, la generositat i la innocència. La supèrbia de què acusa el filòsof Apeman en la primera part de l’obra, emergeix de dins seu quan s’adona que no en té d’amics, que allò de què ell es vanagloriava era una comèdia. La seva riquesa era la gent que l’envoltava, i Selvas dibuixa un Timó que es nega a afrontar la soledat. Prefereix viure entre la immundícia, entre les runes de les falses amistats, interessades. Però la subtilesa d’un magnífic Julio Manrique sembla insinuar la figura d’un Timó que mig intuïa els fonaments feblíssims de relacions frívoles i intranscendents.

Però la gran virtut del muntatge de Selvas és l’aprofitament exemplar d’un espai tan singular com el de la Biblioteca de Catalunya. L’estructura allargada de l’escenari permet jugar amb la profunditat de camp, i en més d’una ocasió, de manera habilidíssima i gràcies a una excel·lent direcció d’actors, l’espectador veu dues o tres situacions dramàtiques diferents a l’hora.

Timó renuncia a la brutícia i a la idiòcia de la seva societat, i La Brutal ens el llença a sobre segles després per recordar-nos que la plaça Sintagma d’Atenes és plena de porqueria encara.