El teatre és un misteri. Per què un filet de veu de la Núria Espert retrona i punxa tan intens? No ho sé, però n'he estat testimoni. I, d'altra banda, existeix la bondat en la nostra espècie, aquella kindness de què parla el bufó de Lear i que esdevé la recerca misteriosa de molts dels personatges de l'obra? No ho sé tampoc.
El de Lluís Pasqual al Lliure és un Rei Lear introspectiu despullat de solemnitat per deixar en evidència el transcendental. D'aquesta manera, Pasqual deixa al garbell el sentimentalisme potencial que podria fer acte d'aparició i cobrir l'essencial amb una pàtina melosa que ho enfarfegaria tot. I aquest essencial és la necessitat d'afrontar la possibilitat que no existeixi la bondat o que no sapiguem exactament en què consisteix, i és en això en el què posa el seu afany el director. Una escenografia mínima que ho deixa tot en les mans de la posada en escena i en la feina dels actors i les actrius. En aquest sentit és tan important la manera de dir gens afectada dels personatges, sense aquella cantarella sovint tan molesta. El dir dels personatges ens incomoda perquè ens parla de tu, ens parla de nosaltres, en un idioma que entenem, de vegades fins i tot ens obliga a retirar la mirada mig avergonyits. En el dir dels personatges hi ha tota la veritat del text, la confrontació amb nosaltres mateixos, el mirall del qual no podem/hem d'escapar.
Excel·lents Julio Manrique (Edgard), Laura Conejero (Regan) o Míriam Iscla (Goneril). Sobre Núria Espert no sé què dir-ne, és un misteri, el misteri del teatre que ens ho fa veure tot tan clar. El seu filet de veu aboca llum i ens sembla estar assistint a quelcom molt important a allò que hem estat esperant durant tant de temps. La mirada de Shakespeare llençada al segle XXI amb destresa i mala llet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario