Combat cos a cos, sí. La violència torna cap a qui l'exerceix, sí.
Ja no sóc capaç de perdre'm per Barcelona, però sí que puc fer-ho pel record de Barcelona, un record manufacturat, escatat amb ull d'orfebre, amb ull de Nissen Piczenik pulint coralls, arrodonint-los i imaginant-se com de bé quedaran enfilats els més petits als extrems i els més grossos al centre, tan regulars, envoltant el coll de les noies a l'estiu. Aquest record, però, és una amalgama de fragments de diferents evocacions del record i, fins i tot, de records dels instants en què he evocat aquells records.
- Truca'm. No hi estàs mai tants dies sense trucar-me- deu ser l'Àgata qui parla ara-. Si no necessites parlar amb mi, és que la cosa és pitjor del que em pensava. Per què, qui tens a part de mi, Isaac? Tan greu és? Ja saps que el combat cos a cos no és la teva especialitat. Truca'm.
Això ho va dir l'Àgata. Sempre que la sento la veu de l'Àgata, penso instintivament en ella el dia que la vaig conèixer. No recordo què va dir, però s'imposa la imatge d'un gest determinat de la comissura dels llavis al parlar, que no estic massa segur que li hagi vist mai però en la imatge que s'imposa és inequívoc. Es mouen tromoloses, incontrolades, amb total despreocupació pels llavis. El gest ho és tot. Seu a un bar del carrer Mozart, amb l'Iris i el Simó, que monopolitza la conversa com sempre però em permet mirar-lo només a ell. La mirada controlada. A les mans, la cervesa. Ocupades. La sensació que ho embolcalla tot, o més ben dit, que ho comprimeix tot, és la de l'allò irremeiable, de no ser a temps de defugir-ho perquè ja no està en les meves mans. "Els barcelonins us estimeu el sentiment de culpa, és consubstancial a vosaltres." Sí, algú ho deixa anar. Ressona al meu cap amb accent mallorquí, per tant deu ser l'Iris.
Amb el Simó, sols cap a casa, passem per Sant Felip Neri. Dos borratxos es barallen poc destres, amb poques ganes. El Simó em fa un senyal amb el cap animant-me a intervenir-hi. Passo la mà pels forats de la metralla italiana, els acaricio com si fossin ferides, després premo fort amb el polze. Em miro el tou del dit, que està brut i camino sense pensar en res.
Això ho va dir l'Àgata. Sempre que la sento la veu de l'Àgata, penso instintivament en ella el dia que la vaig conèixer. No recordo què va dir, però s'imposa la imatge d'un gest determinat de la comissura dels llavis al parlar, que no estic massa segur que li hagi vist mai però en la imatge que s'imposa és inequívoc. Es mouen tromoloses, incontrolades, amb total despreocupació pels llavis. El gest ho és tot. Seu a un bar del carrer Mozart, amb l'Iris i el Simó, que monopolitza la conversa com sempre però em permet mirar-lo només a ell. La mirada controlada. A les mans, la cervesa. Ocupades. La sensació que ho embolcalla tot, o més ben dit, que ho comprimeix tot, és la de l'allò irremeiable, de no ser a temps de defugir-ho perquè ja no està en les meves mans. "Els barcelonins us estimeu el sentiment de culpa, és consubstancial a vosaltres." Sí, algú ho deixa anar. Ressona al meu cap amb accent mallorquí, per tant deu ser l'Iris.
Amb el Simó, sols cap a casa, passem per Sant Felip Neri. Dos borratxos es barallen poc destres, amb poques ganes. El Simó em fa un senyal amb el cap animant-me a intervenir-hi. Passo la mà pels forats de la metralla italiana, els acaricio com si fossin ferides, després premo fort amb el polze. Em miro el tou del dit, que està brut i camino sense pensar en res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario