Penombra / Història de la meva mort, d'Albert Serra

L'obra d'Albert Serra no precisa que li busquem una tradició o una filiació determinada, té autonomia i funciona, malgrat tot. Les seves pel·lícules són l'evidència de les possibilitats de crear quelcom significatiu sense diners, sense estrelles i sense trucs. Sense subratllats emfàtics, Història de la meva mort explica la història de dos móns confrontats, la llum i l'obscur, el segle XVIII i el XIX, Casanova i Dràcula. Tal i com ja ho va fer a Honor de cavalleria i a El cant dels ocells, Serra s'endinsa en la mitologia per explica la Història. En aquest cas, dos mites cultes i populars a l'hora (el de Giacomo Casanova i el del Comte Dràcula) que han de representar allò de racional i també jovial, que decau i és a punt de ser substituït pel sinistre.

El què converteix en important el cinema d'Albert Serra és la renúncia a l'encorsetament a què sotmet un argument, una història massa trabada, que impedeix la transmissió d'una idea de món i empeny l'espectador a deixar-se portar pels girs de la trama o per la resolució dels conflictes. Serra prefereix posar el focus en els moments aparentment anodins de la vida dels seus personatges, no en l'excepcionalitat de les seves vides, sinó en allò que els iguala a nosaltres, perquè de qui parla Serra és de nosaltres. Cada minut de la pel·lícula està farcida de veritat tot i l'artifici, del qual el director n'és tan conscient que l'ha assumit, l'ha buidat de retòrica fins a quedar-ne alguna cosa molt propera a la bellesa i a la veritat.