La veu de la tragèdia / Edipo Rey, al Teatre Lliure

Èdip rey és un avenc immesurable al qual ens hi seguim abocant amb la seguretat que n'extraurem, com si d'una mina es tractés, troballes que romanien ocultes, i amb la certesa, a la vegada, que algunes seguiran enterrades esperant el seu moment. El text de Sòfocles és un exercici de concisió narrativa per aprofundir sense pietat en l'essencial de l'allò humà. Èdip voldrà conèixer l'horror empès per la por a fer mal inconscientment, sense saber que el fa. I és precisament en aquest, l'eix al voltant del qual el director, Alfredo Sanzol, organitza la seva posada en escena. El desig indefugible de veritat per part d'Èdip, la por de Tiresias de Dir, conscient que el poder d'allò que li exigeixen que Digui serà irremeiablement catastròfic.

L'Èdip de Sanzol transcorre entorn a una taula parada, una sobretaula probablement, amb els cinc actors asseguts durant gairebé tota la representació. L'estatisme de la proposta posa tot el pes en el text i en el dir dels actors. I aleshores, pensem en Artaud: "...que las palabras sean oídas como elementos sonoros y no por lo que gramaticalmente quieren expresar, que se las perciba como movimiento, y que esos mismos movimientos se asimilen a otros movimientos directos, simples comunes a todas las circunstancias de la vida; y he aquí que entonces el lenguaje de la literatura se reconstituye, y revive." Els diàlegs són més etzibats que dits (potser en excés) amb ràbia, sense pauses, amb poc més d'una hora, el text ha estat dit, i les paraules hauran ressonat igual que fa vint-i-quatre segles perquè l'Èdip és una busca constant de la llum, de la veritat, de l'horror del qual, paradoxalment, n'havia fugit al marxar de Corint. Les veus primigènies que Artaud demanava que esdevinguessin moviments ens mostren gràcies a Paco Déniz, Elena González, Natalia Hernández, Juan Antonio Lumbreras y Eva Trancón, que la tragèdia sofocliana és no tant la disputa entre el destí i la voluntat, com la recerca inconscient de la foscor dels homes, de la mort.

Lumbreras és un Èdip obstinat a resoldre els problemes de la comunitat, enrabiat, que dóna cops a la taula, s'agita perquè no sap. Convincent Paco Déniz en el paper de Creont, enèrgic i atemperat, segons el què demana la història. Rodó el Tiresias d'Eva Trancón amb el to ajustadíssim que precisa un personatge tan complex que reserva les veritats, coneixedor del seu poder destructor.

Alfredo Sanzol ens explica un Èdip a la manera d'una investigació que acabarà restituint una identitat que enganxa l'espectador que se sent atret per un heroi responsable i innocent a la vegada en un joc que no controla però que pateix, que potser és el moll de l'òs de l'allò tràgic.


Edipo Rey de Sòfocles, versió i direcció d'Alfredo Sanzol. Cía. Teatro de la Ciudad. Al Teatre Lliure de Montjuïc.