Sueño de una noche de verano (Versión de Deisy Portaluppi), d'Iván Morales

Traspassada a un altre barri la Beckett, l'Almeria Teatre i el Lliure són els teatres de capçalera que ens queden als graciencs que encara plorem l'Artenbrut i, alhora, celebrem que Els Lluïsos hagi programat aquest cap de setmana Barcelona (Contra la paret) que havia arrasat Tàrrega fa una setmana. El cas és que durant dotze dies, al teatre del carrer Sant Lluís s'hi ha pogut veure Sueño de una noche de verano (Versió de Deisy Portaluppi), escrita i dirigida per Iván Morales per als alumnes de Joves III de l'Estudi Laura Jou, i ens ha reconfortat començar l'any 1 després de Beckett amb una proposta perspicaç i enèrgica plena d'ironia, d'autocrítica i d'amor pel teatre.

La filla de l'Amancio Ortega duu a terme el seu caprici de produir un Shakespeare, i per a tal cosa, reuneix a cop de talonari els seus ídols, triats pel fet de ser-ho i no perquè els escaigui més o menys els papers que han d'interpretar. Assistim als assajos de "Somni d'una nit d'estiu" i es desferma una mena de bogeria que posa en evidència les misèries i la grandesa del fet teatral i tot allò que l'envolta. Sueño... està plena d'encerts, començant per una posada en escena que presenta sovint més d'un focus d'atenció en una mateixa escena, que ens explica tres i quatre petites històries a la vegada i s'estalvia fer sortir actors i actrius de l'escenari, el qual hauria estat feixuc, probablement. Encerta Morales quan allarga l'escenari i permet la simultaneïtat de plans d'acció, com si fos una pel·lícula d'Hou-Hsiao-Hsien. Encerta en el to, en la paròdia, en l'autoparòdia que, com dèiem abans, es desferma i provoca el caos dins de l'ordre, però que evita la ximpleria perquè sí. I encerten unes actrius i uns actors joveníssims que es mouen com anguiles per tot el teatre i que no abandonen l'escenari des del primer moment que el trepitgen. I quan Puck ens demana les nostres mans i ens desperta del somni, entenem que Sueño... ha de tenir més vida, i que l'AfterBeckett potser no serà tan dur com ens imaginàvem.

Port Arthur, de Jordi Casanovas

Segur que va ser-hi doncs, en Martin Bryant a Port Arthur aquell dissabte? Em ronda la pregunta des que vaig sortir del CCCB. I sense ànims de desvelar res que no s'hagi de desvelar, sí que cal dir que la pregunta és més important del què sembla, i no perquè la posada en escena que Jordi Casanovas fa a partir de la transcripció d'un interrogatori real que, precisament, va desvelar WikiLeaks es fonamenti en una estructura de trencaclosques, en absolut, sinó perquè l'interès de Port Arthur recau en la reflexió al voltant d'allò que és revelat, d'allò que no sabem i estem a punt de saber. WikiLeaks revela una veritat, de fet revela un instant en què algú mira de desvelar una veritat i algú altre es resisteix a revelar-la (perquè no vol, perquè no pot, perquè no la sap... tant és). És aquest territori d'incertesa, de feblesa en que es troba l'espectador el que atorga potència a l'obra de Casanovas.
I hi ha una segona dimensió que converteix Port Arthur en una proposta fonda i arriscada: la idea d'actuació, de representació, i els diferents plans en què aquesta es du a terme. Hi ha tres actors (Un incommensurable i , inquietant Dafnis Balduz,i uns Manel Sans i Javier Beltrán menys consistents)  a un escenari actuant per un públic, els espectadors; Martin Bryant actua també per als dos policies; els policies actuen per en Martin, però també per als seus caps que probablement són espectadors fora de camp; fins i tot cadascun dels policies actua per l'altre. La interpretació d'un paper com a ocultació i com a revelació a la vegada.
L'empresa era difícil, i Jordi Casanovas se'n surt. Atorga a l'espectador un paper actiu en el joc teatral, i aquest surt del teatre fent-se preguntes, moltes preguntes. D'això es tracta.

Presència I

Intercanvi d'impressions
Intercanvi d'experiències
Intercanvi de fluïds
Intercanvi de rols

Intercanvi de cops
Intercanvi de parelles
Mercat d'intercanvi
Vacances d'intercanvi

Algú està essent-me Sento
que fa equilibris per la nostra espinada.

El cavaller sent veus / I

Combat cos a cos, sí. La violència torna cap a qui l'exerceix, sí.

Ja no sóc capaç de perdre'm per Barcelona, però sí que puc fer-ho pel record de Barcelona, un record manufacturat, escatat amb ull d'orfebre, amb ull de Nissen Piczenik pulint coralls, arrodonint-los i imaginant-se com de bé quedaran enfilats els més petits als extrems i els més grossos al centre, tan regulars, envoltant el coll de les noies a l'estiu. Aquest record, però, és una amalgama de fragments de diferents evocacions del record i, fins i tot, de records dels instants en què he evocat aquells records.

- Truca'm. No hi estàs mai tants dies sense trucar-me- deu ser l'Àgata qui parla ara-. Si no necessites parlar amb mi, és que la cosa és pitjor del que em pensava. Per què, qui tens a part de mi, Isaac? Tan greu és? Ja saps que el combat cos a cos no és la teva especialitat. Truca'm.

Això ho va dir l'Àgata. Sempre que la sento la veu de l'Àgata, penso instintivament en ella el dia que la vaig conèixer. No recordo què va dir, però s'imposa la imatge d'un gest determinat de la comissura dels llavis al parlar, que no estic massa segur que li hagi vist mai però en la imatge que s'imposa és inequívoc. Es mouen tromoloses, incontrolades, amb total despreocupació pels llavis. El gest ho és tot. Seu a un bar del carrer Mozart, amb l'Iris i el Simó, que monopolitza la conversa com sempre però em permet mirar-lo només a ell. La mirada controlada. A les mans, la cervesa. Ocupades. La sensació que ho embolcalla tot, o més ben dit, que ho comprimeix tot, és la de l'allò irremeiable, de no ser a temps de defugir-ho perquè ja no està en les meves mans. "Els barcelonins us estimeu el sentiment de culpa, és consubstancial a vosaltres." Sí, algú ho deixa anar. Ressona al meu cap amb accent mallorquí, per tant deu ser l'Iris.

Amb el Simó, sols cap a casa, passem per Sant Felip Neri. Dos borratxos es barallen poc destres, amb poques ganes. El Simó em fa un senyal amb el cap animant-me a intervenir-hi. Passo la mà pels forats de la metralla italiana, els acaricio com si fossin ferides, després premo fort amb el polze. Em miro el tou del dit, que està brut i camino sense pensar en res.

L'ànima de la força / Star Wars Episodi VII: The force awakens

No sóc un gran admirador de la saga Star Wars, però sí que sóc pres d'un mite inoculat pels meus progenitors quan era un nen i per les meves filles ara que sóc pare. El fet que allò estrictament cinematogràfic de la saga no m'hagi dit mai gran cosa no em deslliga, per tant, de la convivència amb una mitologia que per raons generacionals m'he empassat amb patates. El mateix mite que fa que Rey (Daisy Ridley) s'exclami quan Han Solo li parla de Luke Skywalker.

Ha estat sorprenent, en positiu, per diverses raons, el visionat de The force awakens. El tractament autoconscient del mite i Daisy Ridley. Daisy Ridley i el tractament autoconscient del mite. El setè episodi de la saga pren consciència de sí mateix amb subtilesa, amb subtilesa Disney, però amb subtilesa, amb picades d'ull que lluny de ser ofensives per l'espectador, alliberen emoció continguda i reivindiquen la reflexió necessària després del desastre de la segona trilogia. Han Solo diu a Chewbacca: "Chewe, we're back home", això sí que és casa nostra Chewe, això sí que és Empire strikes back, oblidem-nos del malson i mirem endavant. Tot en The force awakens convida a mirar endavant. Maz Kanata li explica a Rey que el seu origen ha de buscar-lo en el futur no en el passat, potser perquè el mite és incopsable en la seva totalitat. Rey busca el mite que, probablement, també és el seu origen, però és una missió impossible perquè el passat només el coneixem fragmentat, en forma de record, sovint, de record d'algú altre. Sobre Rey descansa la pel·lícula, i té prou solidesa com a personatge perquè hi descansi també el desenllaç de la saga. Daisy Ridley té la força per assumir l'acció, el drama i la profunditat, el misticisme del personatge.

JJ Abrams pren impuls a partir de la part més fosca de Empire strikes back i proposa una refundació del mite que ha de dur-se a terme en la Naturalesa, en el desert que tant recorda Lawrence d'Aràbia, a boscos shakespearians... The force awakens és una pel·lícula pensada narrativament per al 3D, si no hagués estat així, el guió hagués estat un altre i l'estil en la direcció també. L'espectador comparteix amb Rey i fins i tot amb Finn (John Boyega) la seva mirada expectant, ingènua. Ells dos també són espectadors del mite, són nosaltres, i per això cal que ens sentim immersos en la història i en l'estat d'ànim dels protagonistes.

Abrams ha insuflat vida al què algú havia convertit només en mercadotècnia. Bones notícies per a la força.

Kindness/Rei Lear, de William Shakespeare, al Teatre Lliure

El teatre és un misteri. Per què un filet de veu de la Núria Espert retrona i punxa tan intens? No ho sé, però n'he estat testimoni. I, d'altra banda, existeix la bondat en la nostra espècie, aquella kindness de què parla el bufó de Lear i que esdevé la recerca misteriosa de molts dels personatges de l'obra? No ho sé tampoc. 

El de Lluís Pasqual al Lliure és un Rei Lear introspectiu despullat de solemnitat per deixar en evidència el transcendental. D'aquesta manera, Pasqual deixa al garbell el sentimentalisme potencial que podria fer acte d'aparició i cobrir l'essencial amb una pàtina melosa que ho enfarfegaria tot. I aquest essencial és la necessitat d'afrontar la possibilitat que no existeixi la bondat o que no sapiguem exactament en què consisteix, i és en això en el què posa el seu afany el director. Una escenografia mínima que ho deixa tot en les mans de la posada en escena i en la feina dels actors i les actrius. En aquest sentit és tan important la manera de dir gens afectada dels personatges, sense aquella cantarella sovint tan molesta. El dir dels personatges ens incomoda perquè ens parla de tu, ens parla de nosaltres, en un idioma que entenem, de vegades fins i tot ens obliga a retirar la mirada mig avergonyits. En el dir dels personatges hi ha tota la veritat del text, la confrontació amb nosaltres mateixos, el mirall del qual no podem/hem d'escapar.

Excel·lents Julio Manrique (Edgard), Laura Conejero (Regan) o Míriam Iscla (Goneril). Sobre Núria Espert no sé què dir-ne, és un misteri, el misteri del teatre que ens ho fa veure tot tan clar. El seu filet de veu aboca llum i ens sembla estar assistint a quelcom molt important a allò que hem estat esperant durant tant de temps. La mirada de Shakespeare llençada al segle XXI amb destresa i mala llet.

Rei Lear, de William Shakespeare, dirigida per Lluís Pasqual al Teatre Lliure

Parole, parole, parole...

I què passa amb allò que no diem? Fins a quin punt som responsables de les conseqüències que té no haver dit el què no diem? Ens exculpa el fet de no dir el què pensem? Què ens diferencia, si callem, dels qui ho diuen, sigui quina sigui la seva intenció? Quin no és el poder d'allò que no diem però que, en canvi, ressona o, més ben dit, retrona amb tanta o més potència que el què sí que diem? Quin poder li hem atorgat al llenguatge, a la parla, que el fet de renunciar-hi ens deslliura de tots els mals? Què ho fa que puguem dormir tranquils amb els nostres pensaments però no amb les nostres paraules? Tan mesquins som? Existeix allò que no diem?

Perogrullo, Confessions. 900 a. C.