Sense Piglia

Narrador, editor i crític literari, Piglia havia nascut a Adrogué el 1940. Va estudiar Història a La Plata i va ensenyar literatura latinoamericana a les universitats de Harvard y Princeton durant vint anys. Va rebre, entre d’altres, els premis Formentor (Espanya, 2015), Rómulo Gallegos (Veneçuela, 2011) i l’Iberoamericano de Letras José Donoso (Xile, 2005) . Al  2011, ja jubilat com a docent, va tornar a Buenos Aires.

 

En temps d’una creixent incapacitat per llegir, com ho són els nostres, la figura de Ricardo Piglia ha esdevingut una mena de fantasia, una presència a contracorrent que ha volgut i ha sabut trobar en les històries dels demés manantials en els quals l’escriptor Piglia s’hi havia de desassedegar, sovint de manera voraç. Per l’autor de “Prisión perpetua” (1988), saber llegir no tenia a veure amb una concepció erudita o puritana de la literatura, sinó més aviat amb la presa de consciència que allò que la ficció atorga a l’ésser humà, només li ho pot atorgar ella. Per aquesta raó, s’esforça a revaloritzar l’obra de coetanis seus com Manuel Puig, Rodolfo Walsh o Juan José Saer, per deslligar-los (i de passada, deslligar-se’n ell mateix) de concepcions massa academicistes del fet de l’escriptura i de la lectura.
 

No és menor referir que Piglia era historiador de formació. Com ell mateix explica als dos volums fins ara publicats de “Los diarios de Emilio Renzi” (2015 i 2016, respectivament), la Història focalitza en els grans esdeveniments, en els grans personatges, i probablement és en la literatura on hem de buscar la Història silenciada de les emocions i de les permutacions que sofreix l’allò humà, és en ella on hem d’anar a raure per cerciorar-nos que són les conjectures que extraiem del comportament dels personatges el lloc on hem de retrobar-nos i reenganxar-nos amb el fil invisible de la Història.

 

És d’hora per avaluar amb rigor el llegat de l’escriptor argentí, però s’ha estudiat prou la seva relació amb el context literari argentí o, millor dit, la manera com va afrontar la tensió que gravitava entre els escriptors argentins produïda per la dicotomia Borges-Cortázar i la força centrípeta que exercia en ells. Va saber desempallegar-se del seu influx, no va esquivar-lo, el va entomar, el va assumir per poder-lo desacralitzar. Aquest fet li va permetre convertir-se en una veu excepcional, (en el sentits literal i figurat de la paraula) de la llengua en espanyol, tant en la seva dimensió narrativa com en la de crític.

 

El motiu que sobrevola tota l’obra de Piglia des de “Respiración artificial” (1980) als “Diarios” i, segurament a allò que ha quedat inèdit, que no és poc, és la necessitat de defugir els discursos unívocs de la ficció, el dur els lectors de la maneta. La perseverància en l’elaboració d’un codi xifrat que s’escoli entre les paraules i s’acosti a la definició de l’indefinible:

... eludir el contenido, el sentido literal de las palabras y buscar el mensaje cifrado [...] debajo de lo escrito, encerrado entre las letras, como un discurso del que sólo pudieran oírse fragmentos, frases aisladas, palabras sueltas en un idioma incomprensible, a partir del cual [...] reconstruir el sentido. (Piglia, 1993)

Més enllà de la seva afició per la novel·la negra clàssica, que va permetre-li armar la bastida perfecta per als seus relats, va ser obstinat a l’hora d’explorar el farcit dels intersticis en l’obra d’Arlt, de Macedonio Fernández o de Sarmiento és coherent, per tant, amb la determinació a entroncar amb una tradició que es planteja el fet literari com una reconstrucció de la memòria a partir dels bocins escampats en l’experiència d’allò viscut, d’allò llegit… No ens estranyaria que els tres volums dels diaris del seu transsumpte en la ficció, Emilio Renzi, esdevinguin un referent ineludible per a aquest tipus de literatura. Està clar que el què més ens ha agradat de la lectura d’aquests dos primers volums dels diaris és allò que no diu. Seguirem llegint Piglia.