Cantem, doncs

Aquesta és la primera experiència en l'animació del director Garth Jennings (The Hitchhiker's Guide to the Galaxy, 2006), del qual poca cosa n'havíem sabut des d'aleshores. Canta! arrenca amb un motiu àmpliament referenciat en la ficció: un nen (un koala, en aquest cas) assisteix per primer cop al teatre i experimenta una revelació. És prou potent com per generar expectatives, però aquestes desapareixen de manera fulgurant amb l'el·lipsi següent, que ens duu a un present narratiu en el qual el nen-koala Buster Moon s'ha convertit en l'empresari teatral Buster Moon, i no en l'actor Buster Moon o en el director Buster Moon, i per tant, la il·lusió que Universal Studios! volgués parlar a nens i nenes que abarrotaven la sala sobre el teatre, els musicals, i transmetre'ls el verí de les arts escèniques es frustrava de seguida. Però bé, d'acord, Buster Moon és un empresari, potser seran agosarats i plantejaran als nens els problemas d'identitat del món del teatre o del cinema que es debat entre la inèrcia devastadora de la seva vessant industrial i l'esperança de la seva vessant expressiva o artística, però tampoc. Persistim, en canvi, i per un moment ens sembla que hi haurà, si no una crítica, sí, almenys, la voluntat de posar en dubte el valor dels concursos musicals televisius, dels quals els nens en són un gruix important del seu públic. Res.

 

No insisteixo en el què no és Canta!, però és que ho podría haver estat tot això. Finalment, la quarta pel·lícula del director britànic (de qui no n'he dit res perquè dóna la sensació que hi ha deixat poca petjada) es dispersa en la indefinició i la desorientació d'una història que acaba abocan-t'ho tot a l'efecte d'animals moníssims que canten standards del pop que, sí és clar, fan aixecar els nens dels seus seients, però que, probablement, acaba tenint en ells i elles conseqüències semblants a les que produeixen els concursos de talents, siguin bones o no.

Cantem, doncs.