A 1986, Nicholas Humphrey publicava “The inner eye” i mirava de
demostrar que és la mirada interior la que ens permet aventurar-nos en la
nostra pròpia psicologia i, per tant, en la dels demés.
A l’arrencada de 4 days out,
Walter White (Bryan Cranston) mira amb perplexitat la imatge escanejada de
l’interior del seu tòrax després de la ressonància a què acaba de ser sotmès.
La mirada dura cinc segons, els que necessita per adonar-se que, en efecte, allò
és ell. En Walt experimenta al llarg de la sèrie un procés d’autoconeixement
que, en aquest punt que comentem, assoleix un primer punt culminant. El fet de
l’autoconsciència ha de permetre-li conèixer l’altre, en aquest cas, en Jesse
(Aaron Paul) amb qui forma l’estrambòtica parella de cuiners de metanfetamina,
que en aquest punt de la historia es veuen obligats a passar quatre dies junts
enmig del desert de Nou Mèxic. En Walt només se sent amb forces d’acostar-se a
en Jesse i de mirar d’entendre’l quan ha estat conscient de forma inequívoca de
la seva existència, de la seva realitat, de la seva condició. El no-res del
desert americà contrasta amb l’atapeïment de la furgo-laboratori d’en Walt i en
Jesse. Entre el desordre d’eines, roba, productes químics… en Walt és capaç,
per primer cop, de sentir la companyonia, la camaradería, de mirar dins d’en
Jesse i desitjar compartir la satisfacció per la “feina ben feta”.
Vince Gilligan, el vertader factotum
de Breaking Bad pareix personatges
contradictoris, que s’equivoquen, i que tenen por, molta por. A en Walt li fa
por deixar desemparada la seva família, li fa por morir, i al final del capítol
9 de la segona temporada li fa por, fins i tot, no morir, però això ja és una
altra historia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario