20.000 days on earth. Transformacions

Que avui dia les fronteres i els ensamblatges entre documental i ficció són difusos, és un lloc comú menys substancial del que hem cregut durant algun temps. Potser faríem bé tots plegats de parlar de cinema, de pel·lícules, i no embolicar-nos amb etiquetes i nomenclatures, sovint, risibles. La narrativa cinematogràfica es forja amb estratègies de composició, encara que sigui “deslligada”, com la cervantina, i si cal que es descabdelli, es fa sense saltar-se, gairebé mai, mecanismes interns generats per dur-ho a terme. Ho fa allò que anomenem ficció, i ho fa allò que anomenem documental.

El festival In-Edit es presenta al seu propi lloc web com a festival de cine, i no només com a certamen de documental musical. Va, parlem de cine, doncs.

20.000 days on earth, de Iain Forsyth i Jane Pollard, engega amb una ràfega estrident d’imatges que han de resumir els 20.000 dies de vida del protagonista (més tard sabrem que són l’amalgama caòtica que haurà de conformar la identitat en present de ¿Nick Cave?), i de seguida ens el trobem al seu santuari, a la cova (una mena de “golfes d’en Höller” on en Roithamer de “Correcció” de Thomas Bernhard, treballa en la construcció del con). És allà on, mitjançant l’escriptura o la composició, en definitiva, l’acte creatiu, haurà de construir a partir de fragments, de retalls, de remembrances que reverberen, de sons i persones que han estat transformats per la memòria. Forsyth i Pollard enfronten Nick Cave, o el seu transsumpte amb els seus records en diversos moments: en la conversa amb el psicòleg, de gestos volgudament estereotipats; en les trobades fantasmagòriques que el contradiuen i, fins i tot, l’angoixen; i en la hilarant conversa amb el compositor Warren Ellis (The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford BSO) a la qual el personatge interpretat pel cantant de Warracknabeal hi assisteix perplex a revelacions d’històries potser oblidades o potser deformades pel propi Ellis o oblidades i recuperades vés a saber quan pel violinista, acordionista… dels “Bad Seeds”. Aquesta reconstrucció dels fets, de fets que potser ni tan sols van succeir, però que un cop s’instauren de nou en la memòria del protagonista són pensats i evocats esdevenen reals, és la gran virtut de la pel·lícula dels cineastes britànics.

Nick Cave viu la satisfacció suprema durant aquella part de la seva vida en que crea a les golfes de la casa de Brighton, i on acumula la fortalesa necessària per reingressar a la Naturalesa, l’àmbit en el que  s’hi sent desubicat, en un periple  interior desassossegant en que tothom sembla saber-ne més d’ell que ell mateix. La Naturalesa, la Vida, el dia a dia, només és suportable en la mesura que finalment retornarà als seus fulls, al seu piano i al seu habitacle on duu a terme l’empresa definitiva: la transformació. Del temps recobrat, o més ben dit, recreat, se n’ha de deixar constància, perquè és coneixement, i per renunciar, o no, a tots els nicks cave de cadascun d’aquests 20.000 dies és imprescindible la indagació i la posterior transformació que haurà d’atorgar-li l’escriptura, les cançons, és a dir, el relat de la seva experiencia.

Nick Cave ha estat un cantant de primeres files, la mutació, provablement, consistirà a ser-ho, a partir d’ara també dels qui están més lluny, al final de la platea. La primera cançó de Push the sky away (2013) el disc que genera el projecte inicial de 20.000 days on earth, duu com a títol We know who you are. Qui és el qui ho sap? De qui se sap qui és? Ho sap Nick Cave, o el seu transsumpte, qui és?