El teatre serà honest o no serà

Els boscos de Shakespeare es mouen, de tots és sabut, i els de Joan Ollé, també. En el muntatge de El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, que es pot veure al Teatre Nacional fins el 18 de gener, és Puck, el follet pícar, símbol de la volubilitat de l’amor (amb un matís, en aquest cas, de sàtir, dibuixat esplèndidament per Ollé i Lola Josa, i interpretat per un gran Pau Viñals) qui arrossega, literalment, el bosc fins als espectadors, que pren el lloc a un esquelet d’un temple grec que ens informa que ens trobem a Atenes al principi de l’obra. I és que la gran virtut de la proposta d’Ollé és l’afany per posar en evidencia amb orgull, l’artifici del teatre. Els actors semblen dir-nos, mireu, espectadors, nosaltres som actors i no ens n’amaguem, no fem veure que no ho som, i tot això que veieu, són decorats, som els mentiders honestos, i us explicarem coses que tenen molt a veure amb vosaltres, tot i que no han passat exactament d’aquesta manera. I, efectivament, la feina dels qui participen en aquest Somni, dota de credibilitat un text ple de fantasia indissimulada. Diu la mateixa Hipòlita al voltant dels actors/artesans que han de representar l’obra a les seves noces amb el Duc d’Atenes, que “afiguren i empersonen” ànimes. El bosc, com el teatre, és el lloc on els homes i les dones es deslliuren dels convencionalismes que sovint els engarroten. Perquè el teatre d’aquest Somni, és ensomniació, és una il·lusió que llença veritats que cal que entomem i les fem nostres. Ollé subratlla la mentida imprescindible per assolir l’honestedat radical, i els espectadors tenen la sensació que els xiuxiuegen a cau d’orella i que allò que els transmeten els actors és una història que els és propera, que és quelcom que, potencialment, els pot passar a ells.

La fibra verbal shakespeariana precisa delicadesa de lectura per trobar-hi les claus de la seva grandesa, que hem de buscar a mig camí entre la llampaguedissa dels jocs de paraules i les intrigues múltiples que no donen treva al públic. Probablement, amb la funció més rodada es poliran elements que entorpeixen el ritme en algun moment i que dificulten mantenir la tensió fins al final. Molt intensos i creïbles Lluís Marco (Oberó), Pau Viñals (Puck) i Xicu Masó (Troca), divertidíssim aquest últim, així com la resta dels artesans. Fantàstica l’escenografia de Sebastià Brosa, que s’esforça a insinuar més que a dir.

Ollé entén que la força de Shakespeare recau en una visió tràgicocòmica de la vida, i creu en la força del teatre per viatjar a indrets, sovint, incòmodes, i ens anima a anar-hi sense subterfugis, amb coratge. Ell mateix ens avisa del respecte que té a l’autor d’El rei Lear, però se’n surt perquè l’ha llegit amb la finesa que demana i n’ha respectat l’esperit.