Liceistes i cruzados, de Serafí Pitarra, a la Sala Petita del TNC. Teiatru del buenu

Conten els manuals d’història de la literatura que els tres segles de decadència de les lletres catalanes comencen a acabar-se amb poetes que busquen els referents a l’edat mitjana i miren de reformular el llenguatge del “Cançoneret de Ripoll”,  d’Ausiàs March, de Llull… Obliden, sovint, que a mitjan segle XIX, Serafí Pitarra (Frederic Soler) feia teatre en català i no acudia al segle d’or ni a la poesía trovadoresca sinó que preferia que els personatges de les seves obres parlessin el català castellanitzat de la Barcelona del seu segle, i de pasada, deixar constancia dels efectes del maltracte de la seva llengua després de tres-cents anys.

La posada en escena de Jordi Prat i Coll defuig l’actualització de la part més cosmètica de l’espectacle i, per tant, els personatges duen vestits d’època, també ho és el mobiliari i, per suposat, el català de Pitarra. Tal i com el mateix director de l’obra comenta, l’heptassíl·lab del dramaturg barceloní, que imprimeix una velocitat endemoniada als diàlegs, és impropi del teatre en la nostra llengua i exigeix un esforç extra a les actrius i als actors, però decideix ser-ne fidel.

La història explica la rivalitat, a principis del segle XIX entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (l’actual Teatre Principal) i els del Liceu, acabat de néixer. Tots dos fronts són aferrissats defensors de la seva opció. Amb la confrontació s’hi barreja també un triangle amorós que dinamitza l’argument i provoca els equívocs i els moments més divertits de “Liceistes i Cruzados”. De l’elenc artístic destaquen Jordi Banacolocha (el Sr. Lluneta) i Anna Moliner (la “Duloras”) que exhibeix talent líric i vis còmica, a parts iguals.

El gran encert del muntatge de Prat i Coll resideix en la valenta decisió de dissenyar les interpretacions dels actors donant-los un to de teatre de barri, que probablement s’assembli molt a la manera de fer dels artistas del segle XIX.  La manera paròdica i afectada amb què es mouen i parlen els personatges ens proposen a nosaltres, espectadors, eixamplar la mirada per entendre que les formes de fer teatre avui dia són el resultat d’un procés i d’una tradició que ni autors ni directors poden prendre’s a la lleugera. Cal conèixer la tradició per poder saltar-se-la.