L’elecció del títol d’una novel·la no és quelcom superflu, i
la decisió última de posar nom a una obra parida, sovint, amb afany i amb la
intenció gens modesta de mostrar una visió del món, no pot ser en va. Ha de
carregar-se de contingut o, si més no, oferir traces que el lector pugui
escodrinyar durant el relat. Excloïm doncs la pssibilitat que un bri
d’ingenuïtat hi tingui cabuda a l’hora d’una tria tan poc càndida.
En els últims temps, autors amb tantes afinitats com
dissimilituts (Javier Cercas, Vicenç Pagès o Francesc Serés) han plantat el mot
frontera a la coberta dels seus
llibres. A finals del segle XX, Cormac McCarthy va dedicar-li una trilogia
fonamental, i el western, com a gènere cinematogràfic, l’ha convertit en el pal
de paller per contar la història de la fundació d’una nació. Theo Angelopoulous
hi reflexiona a El pas suspès de la
cigonya (1991) amb un Marcello Mastroianni perplex davant l’absurd de les
fronteres geogràfiques. Des que l’escriptura és literatura, la frontera (o les
fronteres) ha esdevingut un tema ineludible per a tots aquells que han explicat
històries. La frontera, és clar, entesa com a vorada perillosa on es resolen
conflictes, on les certeses s’enterboleixen i l’ambigüitat s’apropia dels
nostres actes. És una zona de risc.
A Dies de frontera,
Vicenç Pagès Jordà_ La felicitat no és
completa (2004), En companyia de
l’altre (1999)_ assumeix la ineficàcia de les formes clàssiques de la
narrativa al segle XXI. I es llença, perquè les fronteres estilístiques són
zones de radicalitat, d’intrèpids. Literatura feta d’escapçalls, de llistes, de
fragments de la tesi doctoral d’en Pau (el vertader protagonista de la
novel·la), de passatges que s’acosten més a l’assaig (la descripció del model
Kübler-Ross), referències pop i estructures cinematogràfiques que emmarquen
Dies de frontera en una tradició literària que entronca amb formes narratives
que han interioritzat la condició d’hibridesa del gènere novel·lístic en
aquests temps i ha entès que la llibertat d’estil i la renúncia a les formes
clàssiques exigeix el coneixement profund d’aquestes formes.
D’altra banda, l’autor salva un escull relliscós. En Pau i la
Teresa són parella, en Pau s’embolica un parell de cops amb una companya de
feina, i decideix dir-ho a la Teresa i, a més, separar-se’n. L'anècdota és anodina. Un vicençpagès
dels segle XIX hauria tibat de la veta de l’afer d’en Pau, en canvi, el
vicençpagès de 2013 prefereix seguir l’exparella: el periple confús d’en Pau, i
la mena de peregrinació de la Teresa al lloc simbòlic, La Jonquera en aquest
cas. En terreny riscós, la Teresa s’atreveix, es llença i emprèn un viatge de
tornada convertit en viacrucis imprescindible per retrobar-se amb sí mateixa.
A Vicenç Pagès no li interessa gens l’ordre cronològic dels
fets. Els retalls, el capítols curts o curtíssims de què es compon Dies de frontera, va endavant i
endarrere en el temps. Li crida l’atenció que sigui una veu narrativa estranya
qui ens expliqui la història, una veu difícil de definir, que sap coses però
que les sap a mitges, o no les sap i se les inventa o les recrea perquè algú
les hi va explicar potser també a mitges.
La literatura del de Figueres viu al límit. Viu en els límits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario